Encara no ens hem tret l’aigua de Jerez que ja estem pensant en Estoril, un circuit ple de bons records pels aficionats catalans. Una pista on Toni Elias va vèncer Valentino Rossi per mil·lèsimes en un final de carrera trepidant. On també Fonsi Nieto va guanyar als 250cc després de caure i no deixar anar el manillar de la seva Aprilia, una maniobra que Marc Márquez va perfeccionar, va portar al límit i li va donar una nova dimensió, ara fa dos anys. Va caure a la volta d’escalfament i va rodar per terra sense deixar anar la Derbi. Aquella carrera és segurament la més èpica dels últims anys i la que més bons records li porta, a en Marc.

El de Cervera és el líder del mundial de Moto2, en dues carreres una vitòria i un segon, quan l’any passat a aquestes alçades tenia un zero al caseller. De manera que aquesta temporada atresora números de campió des de l’inici. A Jerez va estar molt centrat, era conscient que si el superava Pol Espargaró se li escapava la victòria perquè començava a ploure i la direcció de carrera estava pendent de treure bandera vermella en qualsevol moment. Però no s’hi va arriscar i va pensar molt en els consells d’Emili Alzamora, millor 20 punts que zero i una possible lesió.



Polyccio també ho va veure molt clar, i aquest cop va fer de Márquez. Sense contemplacions el va avançar al final de la recta del darrere, a DrySack, i allà es va assegurar la victòria. Un resultat que dóna molta moral i convicció al pilot de Granollers, i que té més valor pel que significa d’autoafirmació que no pas pels 25 punts. Sembla que el calvari de l’adaptació a Moto2 ja s’ha acabat.

L’entorn superprofessional de l’escuderia de Sito Pons i una Kalex sensiblement més bona que la FTR, ha acabat d’ajudar-lo. Tampoc ha baixat del podi des que ha començat la temporada. Si en el primer terç del campionat es manté així o molt a prop, el títol aquest any serà una bonica lluita entre els dos catalans. Una disputa que ja vam viure parcialment en 125 i, ara sí, pot durar tota la campanya. Dels altres rivals, només Thomas Luthi sembla que està a l’alçada. El rendiment d’Andrea Ianone és com la vagoneta d’una muntanya russa, tan aviat és dalt de la cresta i acaba segon a Qatar i guanya una carrera de pallissa, com només fa dos punts. Això és el que li va passar a Jerez.

Redding continua fent carreres a deu voltes, supercompetitiu a l’inici, però al final perd el ritme. A veterans com Kallio, De Angelis o Corsi els costa molt ser regulars, i campions com Di Meglio i Toni Elias, o joves com Esteve Rabat, Bradley Smith o Johan Zarco tampoc acaben d’esgarrapar les últimes dècimes de temps. Només han passat dues carreres, cap de les quals en sec i de dia, però els registres de Corti o Nakagami a la pretemporada ja estan oblidats i el campionat torna a anar pel camí que dibuixen Márquez i Pol Espargaró. A veure què passa a Estoril.

El mundial 2012 ja és en una de les pistes més carismàtiques, Jerez. Un gran premi que obre el periple europeu de campionat i que ja fa anys s’ha convertit en un talismà per als corredors catalans. Vist el que va passar a Losail, tothom aposta per victòries de Marc Márquez, Maverick Viñales i Jorge Lorenzo. Però també per Dani Pedrosa, per Pol Espargaró o per...?

Però, atenció, perquè Qatar va ser un escenari de triomf, però també de sorpreses, i moltes. La primera, la derrota de Casey Stoner per una tendinitis, una lesió que feia anys que no afectava el pilot australià, un problema que no sabem ben bé quin abast té, si anirà a més, si ja no el té, si ja l’ha solucionat -és a dir, si s’ha operat-, o si ha estat un episodi puntual. El rendiment en entrenaments de Jorge Lorenzo i la Yamaha també va ser en certa manera sorprenent, tot i els apunts que ja s’havien vist en la pretemporada. Però Lorenzo va empènyer en tot moment i va treure molt profit dels inconvenients que estava tenint Stoner. I també rellevant va ser el tercer lloc de Dani Pedrosa. El pilot català arrencava el mundial sota la ressaca de l’afer dels exàmens de vaixell i d’uns entrenaments lliures i qualificatius molt confosos. Tot i això, va estar apunt de guanyar! El seu intent d’avançar per l’exterior Jorge Lorenzo, al més pur estil del mallorquí, gairebé li val la victòria. De fet, si hagués avançat Lorenzo i tot seguit Stoner, el primer vencedor de 2012 hauria estat Pedrosa. En aquest context, l’Honda és una moto guanyadora, la Yamaha, també, tot i que potser una mica menys, i de nou els tres aspirants al títol són Stoner, Pedrosa i Lorenzo. Són els Rainey, Schwantz o Lawson del passat. I, lamentablement, Rossi ha caigut de la llista. Valentino aspira a guanyar carreres, però no el títol. Això en el millor dels casos, perquè la seva entesa amb Ducati és tràgica. La marca de BorgoPanigale ha fet tot el que ha calgut per fabricar una moto a la seva mida, però Rossi diu el contrari. Potser totes dues parts diuen la veritat, o amaguen coses, però el que desconcerta és que Héctor Barberà, Karel Abraham o Nicky Hayden siguin més ràpids amb la mateixa marca i amb versions diferents de la Desmosedici. Per què va més lent Rossi? És una qüestió tècnica? Una gran part, sí, és evident el divorci entre Rossi i la seva moto i entre l’equip tècnic que es va emportar a l’equip italià, amb Jeremy Burgess al capdavant i els enginyers de Ducati, però hi ha un tant per cent, un petita part ...
que és responsabilitat de les mans del gran Valentino. Sigui per falta de confiança o per falta de motivació per lluitar per un cinquè, sisè o setè lloc.
L’entorn de Rossi deixar anar que està buscant la manera de canviar de marca... quin embolic per fer-ho ara i fins i tot de cara al 2013. Si només s’ha disputat una de les divuit carreres del 2012, com és que ja es parla de 2013? És una bogeria? Sí, però és la mateixa bogeria que acompanya qualsevol acció de Rossi. L’italià és una bèstia mediàtica, un esportista universal, i quan es mou, triomfa, parla o es queixa, tots giren el cap, deixen el que fan i paren atenció al que diu Valentino. Això no canviarà faci el que faci el de Tavuglia a Jerez, a Estoril o a Le Mans. Em temo que el serial Rossi que es va tancar en fals a València 2011, serà encara més llarg aquesta temporada.
El serial que sí que ha quedat tancat i barrat és el de la lesió de Marc Márquez, i està a punt de començar un seguit d’èxits que pot rebentar tots els rècords a la categoria. Márquez, que va arribar a dubtar de la seva recuperació física, està ara tan motivat i content que és el clar favorit per a tot. Pol Espargaró, Thomas Luthi, Tito Rabat i Andrea Ianone tenen al davant un repte increïble. Quin gran campionat que ens espera...
Avui tots pensem que Maverick Viñales escombrarà i pocs pilots estan en condicions de superar el gironí. Si Honda sap estar a l’alçada de KTM -ja no dic que la superi-, Viñales ens farà disfrutar en Moto3, tant com Márquez. I si pel que fa a la mecànica, el seu equip aconsegueix tenir una moto competitiva, pel que fa als rivals, potser serà el jove Romano Fenati el més dur de tots. Més que tota la colla de pilots experimentats que hi ha a la categoria. Ara només cal esperar a diumenge, tot a punt per a Jerez, tot a punt per a un gran premi genial que obre la temporada a Europa.

Honda ha començat la pretemporada amb el millor registre al circuit de Sepang, gràcies al pilotatge espectacular de Casey Stoner. El campió del món es va quedar travat el primer dia mentre feia exercicis d’escalfament, un contratemps per l’australià, però que va fer que agafés el manillar de la seva moto amb més força. I com acostuma a fer, va sortir a la pista i, d’entrada, va deixar tothom enrere. La capacitat de Stoner per pujar a la moto i rodar en temps de rècord amb només un parell de voltes és increïble, un do que l’identifica i que deixa els rivals una mica inquiets, encara que després s’acostin a les marques de Stoner. Una primera lectura d’aquest entrenament de Sepang ens deixa Casey i Honda al capdavant, d’altra banda una situació lògica, ja que el 2011 van escombrar.

Però burxant una mica, de seguida s’aprecia que la Yamaha, amb Jorge Lorenzo a sobre, va ser molt i molt ràpida. Fent una anàlisi de totes les tandes de voltes, el que els pilots anomenen “ritme de carrera”, Lorenzo va anotar tandes més llargues en temps bons, millors que els de Stoner. Casey no va passar de fer sèries de quatre voltes. Dani Pedrosa sí que va estar més atent en aquest sentit i el fet d’afrontar el campionat sense la pressió de renovar un títol, com li passarà a Stoner, el pot convertir en la gran sorpresa. Una avaluació, aquesta, que ve d’un dels seus rivals, així que atenció a l’evolució de Dani.



S'escurcen les diferències

Sembla que el pas als motors de mil centímetres cúbics, el pes de la moto i els nous pneumàtics han acostat un pèl Yamaha a Honda i també Ducati a Yamaha. D’acord que és el primer test seriós del 2012, però d’entrada sembla que les escuderies oficials són més a prop les unes de les altres.

Bridgestone ha portat unes gomes que s’escalfen abans i que alhora mantenen el rendiment durant un bon grapat de voltes. És una bona notícia, una excel·lent notícia perquè esborrarà el reguitzell de caigudes primerenques que hi ha hagut en els primers compassos dels entrenaments i de les carreres. Els pilots no van parar de demanar aquest canvi i per sort ha arribat per aquesta campanya. Ara el dubte que s’obre és fins quantes voltes el pneumàtic mantindrà la frescor, perquè si s’arriba a l’últim quart de cursa amb gomes desgastades, aleshores les carreres entrarien en una segona fase; un estímul pels pilots que estan com un peix a l’aigua amb gomes foses, i un repte per aquells que millor sàpiguen conservar el pneumàtic.

Aquesta pretemporada es presenta molt interessant, una mena d’esmolament d’espases per veure on estarà cadascú a Qatar i sobretot a Jerez, el primer gran premi europeu, una pista tècnica però també amb zones ràpides i que mostrarà força clarament la competitivitat de cada moto i cada pilot. Ara, toca esperar la segona tanda d’entrenaments de MotoGP a Sepang.

Us adjuntem en el blog l'entrevista que en Xavi Guillén li va fer a Jorge Lorenzo. El pilot mallorquí passa balanç a una temporada amb un final força amarg, per l'accident que gairebé li costa un dit, per la pèrdua del títol mundial i, sobretot, per la tràgica mort de Marco Simoncelli.

És l’última carrera de la temporada, però també la primera. La primera per a molts pilots, moltes escuderies, per a molta gent. L’última perquè, òbviament, tanca el calendari, el Mundial s’acaba a València i sabrem qui és l’únic campió que falta per coronar-se en els 125 cc. Malauradament per Marc Márquez, en Moto2, el títol ha anat a les mans de Stefan Bradl, que no necessita ni córrer diumenge.

Nico Terol té el camí planer per proclamar-se campió en la cilindrada petita. El d’Alcoi es va donar a conèixer dins l’equip Derbi quan la marca vallesana va tornar a la competició. És un tipus simpàtic, educat, amable, una persona excel·lent, un dels pocs que desperta la simpatia de tothom. Aquest any és el que més s’ho ha treballat, aquest cap de setmana té l’enemic a casa, dins del casc. Si deixa aparcats els nervis, si deixa de pensar en el títol i es concentra a fer una carrera sense riscos serà el campió. Ha vençut 8 carreres aquesta temporada i el seu rival Zarco només una. No li cal vèncer, ni tampoc necessita pujar al podi, per molt que ho vulgui ell, l’equip o els milers d’aficionats que l’acompanyaran al Ricard Tormo. Com ha dit Jorge Martínez, “Aspar” ha sigut el millor durant tot l’any i es mereix el títol més que cap altre.

El mateix podem dir de Marc Márquez, encara que al final la sort li ha girat l’esquena. És el que més carreres ha guanyat, 7, per 4 del seu rival Bradl. I és clar que el diploma de campió tenia el seu nom escrit, però abans de començar el Gran Premi de València, la tinta s’ha esborrat. Els problemes de visió doble, per culpa d’una inflamació del nervi òptic, l’han impedit participar. El de Cervera ha tingut un final de temporada duríssim, amb la caiguda d’Austràlia, la remuntada èpica a Phillip Island i la caiguda a Sepang. Està molt empipat i amb raó. Si els comissaris de la pista malaia haguessin mostrat les banderes d’aigua, la història seria molt diferent. Però no ha estat així i ara, aquest cap de setmana, comença també el Mundial de 2012 per ell. Ara amb una adaptació impressionant a Moto2 podrà planejar la pròxima campanya amb molta més tranquil·litat.

Simoncelli ens ha deixat, però aquí hi serà més present que mai. El 58 serà omnipresent. La memòria de l’italià perdurarà molt de temps i la seva absència tindrà conseqüències ben diverses. La passió que representava Simoncelli, el caràcter típic del pilot de raça, la posada en escena... era propi dels pilots d’altres èpoques. El ressò i la consternació que ha despertat farà repensar molts comportaments, declaracions, lluites internes..., obligarà els pilots, les escuderies, les federacions i els organitzadors a enraonar sobre moltes coses, també a tornar a examinar (cosa que es fa contínuament, però en què s’ha d’insistir) les mesures de seguretat d’alguns circuits. L’errada que va ocasionar la caiguda de Márquez n’és un exemple, però n’hi han més.
Paolo Simoncelli, el pare del pilot, va demanar un minut de soroll en homenatge de Marco. Diumenge ho farem, però no serà soroll, serà una simfonia global que arribarà a tot arreu.

» Veure més

Valentino Rossi va dir de Marco Simoncelli: “Era com el meu germà petit, tan dur al circuit com dolç a la seva vida, encara no m’ho crec, et trobaré a faltar, molt.”

Rossi, Stoner, Pedrosa, Dovizioso, Lorenzo, Bautista, Barberá, De Angelis, Pasini... i tants, tants pilots. Adversaris a l’asfalt en carreres de 125cc, de 250cc i de MotoGP... Alguns rivals duríssims a l’asfalt, altres amics al “paddock”, però tots, absolutament tots, tristos. Van quedar commocionats, immòbils, congelats, la tarda del 23 d’octubre, quan Marco Simoncelli va deixar la vida a la pista de Sepang. Els pilots, els mecànics, els tècnic, els enginyers, els periodistes... tota la caravana del campionat i tots els amants de les motos de tot arreu vam quedar colpits per la confirmació de la notícia. Després de l’accident, cadascú feia anar el seu pensament com un remolí accelerat, buscant a l’interior l’esperança, cercant el miracle, esperant aixecar el cap i apartar la voràgine de la ment per sentir les paraules d’algú que digués: “Marco millora”. Però la tarda tropical va ser cruel. Il Sic se’n va anar i la tristor, la pena i el dolor es van fer els amos de Malàisia, d’Itàlia i de tot el món.



Paolo, el seu pare, Katty, la seva nòvia, Valentino el seu amic... plors i incredulitat, costava fer-se càrrec del que havia passat, i és que, com va dir Dovizioso, després de tantes carreres, Marco semblava invulnerable. SuperSic, SuperPippo i el seu somriure ja no hi eren.

La seva pèrdua ha estat brutal. Esportistes de totes disciplines han mostrat el suport a la família: Lewis Hamilton, Rafael Nadal, Pau Gasol, Andrés Iniesta... entitats esportives...



I és que Simoncelli era una estrella mundial, un campió del mon i la figura emergent de MotoGP. Vaig assistir a la seva primera victòria al mundial, el Gran Premi d’Espanya, a Jerez, el 2004, Una carrera disputada amb la pista molla que es va endur per sorpresa de tothom. La seva figura llarga, desmanegada, sobresortia de la petita Aprilia 125, com un espantaocells en un camp de blat groc. En aquella carrera també corrien Dovizioso, Stoner, Corsi... Simoncelli tenia adoració per Rossi, que aquell dia va acabar quart en MotoGP, prova que va guanyar Sete Gibernau. Simoncelli va repetir victòria l’any següent. GianPiero Sacchi el va fitxar per Gilera en l’assalt a la categoria dels 250 centímetres cúbics i el 2008 va ser campió del mon. D’aquell any tinc molts records de Marco. Acompanyat dels seus mecànics i de la seva família, sopava cada dia de gran premi en un dels càterings itinerants que hi ha al campionat. Era dels pocs corredors que s’estimava més aquestes vesprades en companyia dels seus que no pas la tranquil·litat del “motorhome”. I quan el calendari el portava fora d’Europa, era un dels habituals “jugadors de pòquer”, amb el seu mànager i periodistes, en els “halls” dels hotels. Aquell 2008 va ser genial per a Simoncelli. Va començar amb una moto que no era l’última versió d’Aprilia, la potent RSA. Però al final el grup italià es va rendir a les seves qualitats, va ser el campió i això que, quan havia començat la temporada, el seu equip no era precisament el més fort de la graella.

Va mantenir el dorsal 58 tot i que s’havia guanyat l’1. El 2009 va ser subcampió darrere Hiroshi Aoyama. Les seves lluites amb Barberá, Bautista i Aoyama van ser tremendes, saltaven espurnes. Igual que en les dues últimes temporades amb Pedrosa o Lorenzo en MotoGP. Simoncelli era un pilot carismàtic, aixecava passions a favor o en contra, però era clar que s’havia col•locat entre els grans. Els seus rínxols i la seva cabellera eren tan famosos com les tonalitats grogues i el 48 de Valentino. Simoncelli ha marxat, però sempre el tindrem amb nosaltres, sempre el recordarem. Et trobarem a faltar.

Mambo, foxtrot, rock and roll, hip-hop, el que vulguin. Marc Márquez ha inventat un nou ball; la remuntada impossible. Aquest pilot fa meravelles, és genial. Sortir últim, el trenta-vuitè, i acabar tercer és una brutalitat. I passar 22 rivals en només una volta, com si fos una serp entre canyes, és una gesta a l’abast de molt pocs. I això a Phillip Island, un dels circuits més ràpids i complicats del mundial, amb ratxes inhumanes de vent, fred i revolts molt tècnics.
Hem vist moltes remuntades a la història del motociclisme, algunes contra rellotge com la de Valentino Rossi en aquest mateix escenari quan va sortir amb 10 segons de penalització i va guanyar la carrera superant aquest marge de penalitat. Una de les carreres que van marcar la llegenda del campió. La de Marc també forma part ja del seu ADN. Com la victòria a Estoril als 125, aquest podi en Moto2 serà un dels moments més emocionants i inoblidables de la seva trajectòria esportiva. Com Rossi, també tenia una sanció a l’esquena abans que s’apaguessin els semàfors, un al•licient més, una motivació extra que el va portar a fer una primera volta de playstation, de videojoc, de somni. Amb l’equip van preparar l’estratègia considerant que classificar-se a la zona dels punts, entre el desè i el quinzè lloc, seria un bon resultat. Confiaven no perdre gaires punts respecte a Stefan Bradl. Però, és clar, d’estar en una bona posició final a acabar tercer... i s’imaginen que guanya? Per un moment vaig somiar amb la victòria, segur que si algun ho podia fer era Márquez. Tot i l’asfalt fred, el desgast dels pneumàtics, el desig de Corti de fer un podi, la competitivitat de De Angelis i Bradl... Tot i això, vaig pensar que el diumenge d’Austràlia, res era impossible. Quan faltaven set voltes, què hauria passat si el corredor alemany i el de San Marino s’haguessin disputat el liderat de la carrera a cada revolt, una d’aquelles lluites sense concessions, que tots dos haguessin perdut temps en la baralla i Marc, SuperMarc, hagués reduït els poc menys de 4 segons de desavantatge que tenia i hagués contactat amb ells? Per un moment vaig deixar volar la imaginació i vaig pensar que sí, Marc guanya el gran premi! De seguida vaig raonar: són les sis del matí i has dormit poc i això que em passa pel cap és un disbarat, no et passis!
Encara que no ho vaig veure tan exagerat quan el primer que va dir Márquez al baixar de la moto va ser: ”M’hauria agradat guanyar, millor que no acabar tercer. Però donada la posició en què sortia, és tot un èxit, estic molt content.”
I tant content. Més que salvar els mobles després de la caiguda de divendres i la sanció, gairebé treu punts a Bradl. Ha perdut el liderat, però és a només tres punts i li ha donat un altre cop psicològic a l’alemany.
Phillip Island ha coronat per segona vegada Casey Stoner com a campió del mon. L’australià, amb 26 anys, ha adquirit una maduresa molt consistent, ha dominat el certamen amb mà de ferro i, com Lorenzo la temporada passada, s’ha convertit en l’amo de MotoGP. Al circuit de l’illa ja suma cinc victòries consecutives, quatre amb Ducati i una amb Honda. Iguala les cinc que té Rossi a la cilindrada reina, encara que l’italià en té dues més: una en els 125 i l’altra en els 250. Stoner ha fet una temporada calcada a les que executava Mick Doohan. Domini d’inici a fi i pilotant al límit. És igual anar primer amb un segon de marge que amb 7 o amb 10, Stoner empeny sempre. De la primera volta de l’entrenament a l’última. Aquesta intensitat és una gran part del seu èxit i també uns dots de pilotatge excepcionals, que li permeten rodar en temps competitius a la segona volta que trepitja el circuit, sigui amb la moto que sigui. Va arribar al mundial de la mà d’Alberto Puig, que el va acollir a casa seva quan es va instal•lar a Europa després d’una breu estada a Anglaterra. Com Rossi, Pedrosa o Lorenzo, va córrer els 125 i els 250 on va guanyar carreres però no el títol. Ara ja és entre els grans i continua la ratxa de joves campions en la categoria reina que va iniciar Jorge Lorenzo.
Nico Terol, en la cilindrada petita, encara no és campió, però està molt a prop. A Sepang s’haurà d’abstreure per no tenir els nervis que el van bloquejar a les primeres voltes d’Austràlia. Maverick Viñales va acabar a la vuitena plaça, però va fer una gran remuntada. En segon terme per la gesta de Márquez, l’actuació del pilot de Palau-saverdera va ser molt bona, amb una llarga execució d’avançaments que el van portar del 21è lloc que ocupava a la primera volta al 8è final.

Arriba en el pitjor moment. La sanció d’un minut que ha imposat la direcció de carrera a Marc Márquez pel xoc amb Ratthapark Wilairot complica la carrera del cerverí a Austràlia, ja que diumenge sortirà l’últim d’una graella amb 38 pilots repartits en tretze files; un sac de corredors per endavant.
L’equip ha apel•lat la sanció amb bons arguments: la falta de visibilitat, el fet que Marc rodava més lent que en les voltes ràpides, és a dir, que havia reduït la marxa, i que no ha pogut evitar el xoc. Però en aquest punt el reglament és molt clar i sense gaire espai per les interpretacions, ni per agafar-se a ‘l’esperit de la norma’; és una d’aquelles regles bàsiques que normalment la direcció de carrera considera de compliment estricte, tal com està redactada.
Sortosament, només ha rebut un cop i s’ha fet uns petits talls a la cara, però, per contra, Wilairot no podrà participar al gran premi. Té fortes contusions i per precaució és a l’ Alfred Hospital de Melbourne. La seva participació a Malàisia, set dies més tard, sembla assegurada, encara que haurà d’estar com a mínim 24 hores al centre mèdic. Marc estava força afectat per tot plegat, i de seguida s’ha interessat per la salut del tailandès que corre per l’equip català Stop And Go, amb seu a Sant Fruitós de Bages. També es prepara per les pròximes sessions d’entrenaments, el warm-up i la carrera. Com han dit en Marc i també l’Emili, només queda treballar amb el que hi ha a l’abast i concentrar-se al màxim en aquest gran premi que pot ser el més dur de tota la temporada. I quan hi ha dificultats, Marc i el fantàstic grup de tècnics que l’acompanyen es creixen i fan autèntiques proeses, com van demostrar a Estoril l’any passat.
La Suter ha quedat feta malbé i refer-la amb les últimes innovacions que hi havien introduït pot ser feina impossible per la falta de recanvis que hi ha a les antípodes. Però al final, diumenge al mati, Marc segur que tindrà la millor moto possible, donades les circumstàncies.
La remuntada és obligada i possible, sempre amb l’ull fit en les traçades dels altres pilots; a la sortida, al primer reovlt, la primera volta serà d’alt risc, i l’objectiu passa ara per perdre el mínim volum de punts respecte a Bradl, que també ha caigut a la primera sessió d’entrenaments. La rapidesa d’Alex de Angelis en aquest circuit, i també d’Andrea Ianone, poden ser uns bons aliats de les aspiracions de Márquez. La cursa cap al títol té un obstacle nou, però només això, i el mundial segueix estant en el punt de mira del català, que el pot guanyar a l’última carrera, a València.

Homenatge al campió

Hi vaig ser unes quantes hores; m’hauria agradat ser-hi molta més estona, però havia de marxar corrents, corrents amb el càmera, en Roger, perquè les paraules de Carles Checa arribessin al “Telenotícies Vespre”. En Carles era dalt de l’escenari a Sant Fruitós de Bages, el seu poble. Milers de veïns el miraven, i quan li van preguntar què sentia ara que ja era campió després de tants anys va dir: “Estic en pau”.

Curt, ras i clar. Immens, generós i emotiu. Així és en Carles. Ahir va ser un gran dia. Abans de començar la caravana de motards, es van reunir tots plegats als afores de Sant Fruitós. Entre els primers d’arribar hi havia el seu germà, en David, que estava molt emocionat. A sobre d’una fantàstica Ducati Diavel no parava de dir: “Xavi, Xavi, és molt gran, és la bomba, jo he corregut a Magny-Cours i amb aquelles rectes és molt difícil guanyar amb la seva moto, va sortir a totes, volia ser campió guanyant i t’asseguro que és molt i molt difícil, que gran és el meu germà. I a sobre va guanyar les dues.”

Després van arribar un centenar de motoristes, vam marxar tots escortats per la policia local de Sant Fruitós i pels Mossos d’Esquadra en una rua d’execució perfecta i molt emotiva. En Carles encara no ha tingut temps d’assimilar el títol, estava més content que un gínjol. Pels carrers, la gent el saludava mentre ell no parava d’agrair les mostres de suport des del descapotable que el passejava. Firmava autògrafs, feia rajar el cava, li feien petons...
I quan va pujar a l’escenari, amics, veïns, aficionats, curiosos, tots es van quedar bocabadats amb la senzillesa d’aquest esportista.

Felicitats, campió! Dius que estàs en pau, ja ets campió, però, en realitat, crec que la guerra només ha fet més que començar, segur que ja estàs pensant en la pròxima temporada.

Quin gran cap de setmana!
Diumenge de luxe, diumenge matiner, diumenge llarg, però aquest diumenge serà recordat força temps. Carles Checa es va proclamar campió del mon i ho va fer com els grans: guanyant. I no una carrera, sinó les dues que es van fer a Magny-Cours. Aquest títol té un gran valor per al pilot de Sant Fruitós. És el premi just a una trajectòria esportiva molt dilatada, amb alts i baixos, però sempre amb un comú denominador: l’admiració. Sempre ha comptat amb el suport dels aficionats, és dels pocs que recull simpaties de tots els corrents. Els que en el passat eren seguidors de Gibernau, de Rossi, de Biaggi, d’Alberto Puig, de Toni Elias o més recentment de Pedrosa i Lorenzo quan estaven a les categories petites, tots ells també admiraven Checa. Un dels grans mèrits d’aquest “noi” de Sant Fruitós és que ha comptat amb la simpatia de tots els aficionats al motor, no hi ha hagut penyes “anti Checa” com si ha passat amb altres pilots, és dels pocs que ha unit l’afició catalana i espanyola. Per això avui, la majoria dels aficionats estan molt contents, satisfets i feliços de celebrar l’èxit del pilot català.



No ha parat de rebre felicitacions de tothom. A mi m’agradaria destacar la de Carl Fogarty, el gran dominador de les Superbikes amb Ducati a la dècada dels 90, amb quatre títols. El pilot anglès, un mite vivent, sap com n’és, de difícil, guanyar un títol i triomfar amb aquestes màquines. Són menys potents que les MotoGP, més senzilles, però la duresa de les carreres és molt gran. Té una dimensió que el gran públic desconeix i que s’acosta molt al que el 2009 i 2010 ha passat en Moto2. Checa s’ha proclamat campió a França, però uns dies abans a Imola ja ho tenia gairebé a la butxaca. Aquella victòria també va ser molt emocionant, molt especial, perquè a l’autòdrom Enzo i Dino Ferrari al podi milers d’italians cridaven el nom de Checa, cridaven ben alt. I això que Melandri va ser segon i era el seu rival en la lluita pel títol. Però en el cor dels “tifosi”, dels amants de les motos de BorgoPanigale, l’home que els fa vibrar és Carles Checa.

Rossi sempre ha estat molt aplaudit a Catalunya, sense demèrit de Gibernau en el passat o de Pedrosa i Lorenzo recentment; l’italià a més de ser una estrella mundial, també ho és aquí. Salvant les distàncies, a Itàlia, Carles s’ha fet amb el cor dels fans gràcies al seu caràcter, la seva manera de ser i les seves victòries. És cert que aquest any ha guanyat, però des que va entrar a les Superbikes, la seva fama ha anat creixent dia a dia. Checa forma part d’una llista d’il•lustres campions com Troy Bayliss, Fogarty, Max Biaggi, John Kocinski, Ben Spies o Troy Corser.

La tarda de diumenge va ser per a ell; la matinada i el matí, per a Márquez i Pedrosa. El pilot de Cervera ja és líder del mundial de Moto2. És primer i va llançat cap a la glòria. I Dani suma la tercera victòria de la temporada, després de quatre carreres sense baixar del podi. Pedrosa no lluitarà pel títol aquest any, però és el primer pilot que dóna un triomf a Honda a Motegi, el circuit propietat de la marca de l’ala daurada i també ha aconseguit la victòria 400 per als pilots espanyols en el mundial.