Final de la dècada dels vuitanta i començament de la dels noranta. Va ser una de les èpoques més emocionants en la categoria reina, amb aquelles motos de 500 centímetres cúbics indomables, unes màquines al límit de la governabilitat, com aquella NSR 87 que retorçava Wayne Gardner, o la fiable Yamaha YZR que Rayney pilotava amb determinació. O què hem de dir de la Suzuki Pepsi-Cola relliscant amb el gran Kevin Schwantz?
Dues dècades més tard, les motos han canviat molt. Són molt més potents, més ràpides, més modernes, més de tot...
Però potser el que no ha canviat o, més ben dit, el que retrobarem aquest 2013 seran aquelles lluites, aquells duels, però amb els nous protagonistes. Lorenzo, Pedrosa, Rossi i Márquez. Són els clars aspirants al títol de campió del món.
El mallorquí, vigent campió, té dos títols en MotoGP i dos més en el quart de litre. Amb 25 anys, és el pilot per batre i aquesta pretemporada s'ha mostrat molt sòlid amb la Yamaha. Amb reglatges de carrera, ha estat el millor, però només en dues jornades ha marcat el millor temps absolut al final del dia. Lorenzo confia molt en l'evolució de la Yamaha, que sembla, en alguns moments, un pèl menys competitiva que l'Honda. Torna a tenir de company Valentino Rossi; però, com ja va passar el 2010, no li suposa cap preocupació afegida. Jorge té una fortalesa mental que espanta els rivals.
Dani Pedrosa, subcampió del 2012, el que va guanyar més carreres --set, per sis de Jorge. El català, de 27 anys, ha fet una gran pretemporada, ha manat en la majoria d'entrenaments i l'Honda és, "a priori", la màquina més ràpida. Bicampió de dos i mig i campió en la cilindrada petita en el passat, avui està més fort que mai anímicament i comença, com l’any passat, sense cap lesió. Només s'aprecien un parell de dubtes: no se sap l'abast real del seu domini, perquè en tandes llargues no ha arribat a cobrir la distància d'un gran premi, i es desconeix com l'afectarà l'ombra que ja li projecta el seu company Márquez.
Valentino Rossi, el gran campió, nou títols mundials, set en MotoGP. El fill pròdig torna a Yamaha, després de dos anys caminant pel desert amb Ducati -sense sumar ni una sola victòria. Fins ara ha anat de menys a més; bons temps a l'inici, però a certa distància dels altres adversaris. Però a Jerez va ser el millor en una de les sessions. Rossi, amb 34 anys, viu una nova joventut amb la marca dels diapasons i vol encarar la recta final de la seva carrera esportiva amb victòries o, fins i tot, amb un títol. Seria el desè.
I arriba el torn de Marc Márquez. Com va dir Nicky Hayden, Marc pot canviar les regles de MotoGP. D’entrada, tots ja el col•loquen en el grup dels millors. Ha aparegut com un tornado. Un cicló de sang jove. Té 20 anys, un títol en la cilindrada petita i un altre en Moto2. És un pilot carismàtic, molt ràpid i modest. S'ha guanyat l'estima dels aficionats, amb victòries tremendes, actuacions per recordar. Aquest hivern ha anat de menys a més, i va fer un simulacre de carrera a Sepang tan bo com el de Lorenzo. Al circuit d'Austin, desconegut per a tots, va deixar els altres pilots bocabadats. Els va apallissar en cada sessió. Márquez pot guanyar a Qatar i lluitarà pel títol. Com Max Biaggi quan va pujar a 500 cc, es pot endur la victòria a la primera. Haurà d'estar molt atent per evitar caigudes i lesions.
Darrere d'aquests quatre magnífics, hi ha tot un ventall d'aspirants a guanyar curses amb motos satèl•lit, com Cal Crutchlow, amb Yamaha, o Stefan Bradl, amb Honda o Álvaro Bautista. Andrea Dovizioso i Nicky Hayden, amb Ducati, tenen un doble repte: les victòries i crear una moto que faci tornar la marca de Borgo Panigale a dalt de tot.
Tots s'enfronten al nou sistema d'entrenament inspirat en el de la F1, un al•licient més d’una temporada que està a punt de començar.
Dues dècades més tard, les motos han canviat molt. Són molt més potents, més ràpides, més modernes, més de tot...
Però potser el que no ha canviat o, més ben dit, el que retrobarem aquest 2013 seran aquelles lluites, aquells duels, però amb els nous protagonistes. Lorenzo, Pedrosa, Rossi i Márquez. Són els clars aspirants al títol de campió del món.
El mallorquí, vigent campió, té dos títols en MotoGP i dos més en el quart de litre. Amb 25 anys, és el pilot per batre i aquesta pretemporada s'ha mostrat molt sòlid amb la Yamaha. Amb reglatges de carrera, ha estat el millor, però només en dues jornades ha marcat el millor temps absolut al final del dia. Lorenzo confia molt en l'evolució de la Yamaha, que sembla, en alguns moments, un pèl menys competitiva que l'Honda. Torna a tenir de company Valentino Rossi; però, com ja va passar el 2010, no li suposa cap preocupació afegida. Jorge té una fortalesa mental que espanta els rivals.
Dani Pedrosa, subcampió del 2012, el que va guanyar més carreres --set, per sis de Jorge. El català, de 27 anys, ha fet una gran pretemporada, ha manat en la majoria d'entrenaments i l'Honda és, "a priori", la màquina més ràpida. Bicampió de dos i mig i campió en la cilindrada petita en el passat, avui està més fort que mai anímicament i comença, com l’any passat, sense cap lesió. Només s'aprecien un parell de dubtes: no se sap l'abast real del seu domini, perquè en tandes llargues no ha arribat a cobrir la distància d'un gran premi, i es desconeix com l'afectarà l'ombra que ja li projecta el seu company Márquez.
Valentino Rossi, el gran campió, nou títols mundials, set en MotoGP. El fill pròdig torna a Yamaha, després de dos anys caminant pel desert amb Ducati -sense sumar ni una sola victòria. Fins ara ha anat de menys a més; bons temps a l'inici, però a certa distància dels altres adversaris. Però a Jerez va ser el millor en una de les sessions. Rossi, amb 34 anys, viu una nova joventut amb la marca dels diapasons i vol encarar la recta final de la seva carrera esportiva amb victòries o, fins i tot, amb un títol. Seria el desè.
I arriba el torn de Marc Márquez. Com va dir Nicky Hayden, Marc pot canviar les regles de MotoGP. D’entrada, tots ja el col•loquen en el grup dels millors. Ha aparegut com un tornado. Un cicló de sang jove. Té 20 anys, un títol en la cilindrada petita i un altre en Moto2. És un pilot carismàtic, molt ràpid i modest. S'ha guanyat l'estima dels aficionats, amb victòries tremendes, actuacions per recordar. Aquest hivern ha anat de menys a més, i va fer un simulacre de carrera a Sepang tan bo com el de Lorenzo. Al circuit d'Austin, desconegut per a tots, va deixar els altres pilots bocabadats. Els va apallissar en cada sessió. Márquez pot guanyar a Qatar i lluitarà pel títol. Com Max Biaggi quan va pujar a 500 cc, es pot endur la victòria a la primera. Haurà d'estar molt atent per evitar caigudes i lesions.
Darrere d'aquests quatre magnífics, hi ha tot un ventall d'aspirants a guanyar curses amb motos satèl•lit, com Cal Crutchlow, amb Yamaha, o Stefan Bradl, amb Honda o Álvaro Bautista. Andrea Dovizioso i Nicky Hayden, amb Ducati, tenen un doble repte: les victòries i crear una moto que faci tornar la marca de Borgo Panigale a dalt de tot.
Tots s'enfronten al nou sistema d'entrenament inspirat en el de la F1, un al•licient més d’una temporada que està a punt de començar.
23/09/2012: De Rossi a Márquez
Valentino Rossi va vèncer Jorge Lorenzo al Gran Premi de Catalunya del 2009 després d’una última volta espectacular, al límit, en què tots dos es van passar i repassar per tot arreu. En revolts on la resta de pilots pensaven que era pràcticament impossible fer-ho sense acabar per terra, un o tots dos alhora, especialment en el revolt d’entrada a recta, rapidíssim, cec, molt ràpid i on la moto t’empeny cap a fora amb una insistència que espanta. Rossi estava eufòric, Lorenzo decebut, força decebut, però no empipat, no es va excusar en res. De fet, només baixar de la moto ja havia felicitat el seu rival. Vaig tenir l’oportunitat, el luxe, de compartir la conversa entre el pilot mallorquí i el seu tècnic, Ramon Forcada, al cap d’unes hores, en què van analitzar què era el que havia passat en aquell punt, i amb una tranquil•litat increïble i una anàlisi molt professional, Jorge va veure que havia traçat perfectament el revolt per agafar la màxima velocitat a la recta, però no per tancar la porta a Rossi, evidentment perquè no s’esperava l’italià creuant aquella gatera com un felí.
Lorenzo encara no havia destronat Rossi, però el supercampió ja havia posat en marxa tota la seva estratègia per allunyar Lorenzo de Yamaha. Més tard vindria el mur per separar els boxes o la decisió de no compartir dades tècniques. Just en aquell moment, Rossi era líder del mundial i empatava a victòries amb Lorenzo. Per primer cop tenia un rival tan perillós com ell mateix, algú que complicava les seves aspiracions, per això el que més va repetir a tots els que l’hi vam preguntar va ser que estava molt feliç perquè havia demostrat, havia tornat a demostrar, que en l’última volta era un pilot imbatible, que a pesar de la seva edat, en aquell gir final, ell continuava sent el millor. Un missatge molt dirigit a Lin Jarvis, el màxim responsable de l’equip Yamaha, que ja li havia dit per activa i per passiva que Lorenzo seguiria a Yamaha.
De les moltes qualitats que atresora Rossi, aquesta n’és una de ben clara, que ha contribuït a fer gran la seva figura, a delectar els aficionats i amargar rivals com Sete Gibernau, Max Biaggi o Casey Stoner.
Però Rossi no està sol, com ell, Marc Márquez també s’està convertint en un mestre de l’última volta, el que molts anomenen un “killer”. I és que en arribar a aquest punt de la carrera es transforma, es fa més fort i s’endú l’aigua al seu molí, sí o sí. Aquesta és una qualitat que no només tenen Rossi i Márquez, va lligada a la condició de pilot i especialment de campió, però és clar que aquests dos fenòmens l’exerciten més sovint i li estan donant una nova dimensió.
L’arribada del pilot de Cervera a MotoGP serà explosiva, serà una revolució. Com Jorge Lorenzo o Dani Pedrosa, tastarà la victòria en la seva primera temporada en la categoria reina, i quan arribi a un nivell d’experiència i maduresa suficient, el panorama de MotoGP serà tremendament engrescador. Us imagineu una última volta amb Rossi, Márquez, Lorenzo i Dani Pedrosa (més agressiu que mai) enganxats com una paparra l’un a l’altre? Els Rainey, Schwantz, Gardner, Lawson, en versió actualitzada?
L’estrena sempre barreja alegria i tristor; victòries, “poles”, podis, errades d’estratègia, de pilotatge, caigudes i, malauradament, de vegades lesions. L’adaptació serà clau, adaptació al context de la categoria, perquè Marc rodarà ràpid des del primer moment. I Rossi?
A Misano va tocar el podi amb la Ducati com li hagués agradat fer-ho a la quarta o cinquena carrera de l’any passat. Un podi en sec, que arriba molt i molt tard. La part positiva és que tot i aquest retard l’italià veu la llum i amb la Yamaha recuperarà l’instint que ha tingut adormit un bon grapat de mesos. Segur.
Lorenzo encara no havia destronat Rossi, però el supercampió ja havia posat en marxa tota la seva estratègia per allunyar Lorenzo de Yamaha. Més tard vindria el mur per separar els boxes o la decisió de no compartir dades tècniques. Just en aquell moment, Rossi era líder del mundial i empatava a victòries amb Lorenzo. Per primer cop tenia un rival tan perillós com ell mateix, algú que complicava les seves aspiracions, per això el que més va repetir a tots els que l’hi vam preguntar va ser que estava molt feliç perquè havia demostrat, havia tornat a demostrar, que en l’última volta era un pilot imbatible, que a pesar de la seva edat, en aquell gir final, ell continuava sent el millor. Un missatge molt dirigit a Lin Jarvis, el màxim responsable de l’equip Yamaha, que ja li havia dit per activa i per passiva que Lorenzo seguiria a Yamaha.
De les moltes qualitats que atresora Rossi, aquesta n’és una de ben clara, que ha contribuït a fer gran la seva figura, a delectar els aficionats i amargar rivals com Sete Gibernau, Max Biaggi o Casey Stoner.
Però Rossi no està sol, com ell, Marc Márquez també s’està convertint en un mestre de l’última volta, el que molts anomenen un “killer”. I és que en arribar a aquest punt de la carrera es transforma, es fa més fort i s’endú l’aigua al seu molí, sí o sí. Aquesta és una qualitat que no només tenen Rossi i Márquez, va lligada a la condició de pilot i especialment de campió, però és clar que aquests dos fenòmens l’exerciten més sovint i li estan donant una nova dimensió.
L’arribada del pilot de Cervera a MotoGP serà explosiva, serà una revolució. Com Jorge Lorenzo o Dani Pedrosa, tastarà la victòria en la seva primera temporada en la categoria reina, i quan arribi a un nivell d’experiència i maduresa suficient, el panorama de MotoGP serà tremendament engrescador. Us imagineu una última volta amb Rossi, Márquez, Lorenzo i Dani Pedrosa (més agressiu que mai) enganxats com una paparra l’un a l’altre? Els Rainey, Schwantz, Gardner, Lawson, en versió actualitzada?
L’estrena sempre barreja alegria i tristor; victòries, “poles”, podis, errades d’estratègia, de pilotatge, caigudes i, malauradament, de vegades lesions. L’adaptació serà clau, adaptació al context de la categoria, perquè Marc rodarà ràpid des del primer moment. I Rossi?
A Misano va tocar el podi amb la Ducati com li hagués agradat fer-ho a la quarta o cinquena carrera de l’any passat. Un podi en sec, que arriba molt i molt tard. La part positiva és que tot i aquest retard l’italià veu la llum i amb la Yamaha recuperarà l’instint que ha tingut adormit un bon grapat de mesos. Segur.
La graella de MotoGP és com el cub de Rubik: cadascú té la seva fórmula per col•locar les cares, amb més o menys rapidesa, però el final és el mateix: cada cara, d’un sol color. Rossi, Lorenzo i Pedrosa seguiran amb un “color oficial” el 2013. En el cas del mallorquí i del català, sense solució de continuïtat, sense canvi de marca, i, en el de l’italià..., la cosa encara està en procés. L’altre “mosqueter”, Stoner, ha penjat l’espasa i en el seu lloc entra Márquez. Les grans marques només confien en quatre pilots per conquerir el títol mundial. Aquest 2012, quatre han partit com a teòrics campions i el 2013 tot serà igual, amb el canvi de Márquez per Stoner. Falten motos (de les bones) en la categoria reina i també hi falten pilots. I, d’això, en són responsables directes les escuderies oficials.
A Honda Racing Corporation sembla que es recuperen a poc a poc dels últims ensurts i busquen la tranquil•litat per decidir a qui donaran l’estatus de pilot número u el 2013: a Pedrosa o a Márquez. Si la cohabitació entre Pedrosa i Stoner ha estat formalment cordial –almenys de portes enfora–, la de Pedrosa i Márquez serà diferent. Quan Honda va pressionar Stoner per renovar –i ho va fer difonent filtracions sobre la seva retirada–, l’australià es va rebel•lar, i, si li quedava cap dubte sobre el seu futur, se li va esvair de cop. Amb Casey disparant contra tot el mundial i criticant a tort i dret, la marca de l’ala daurada va voler fitxar com a substitut seu, com el pilot d’Honda per ser campió, Jorge Lorenzo, i com a jove de futur, Marc Márquez. Un experiment que ja havia desenvolupat en el passat amb Àlex Crivillé i Mick Doohan. Mentrestant, Pedrosa seguia pendent de la renovació, Nakamoto volia Lorenzo i Márquez ja era a dins.
I fins i tot es va considerar un equip de bambolines, de focs artificials... ¿Podria tornar a Honda Rossi, el veterà campió amb el jove campió Márquez? ¿Ara potser tocava dir que la moto és molt important i per això Rossi tornava a Honda i desfeia la mala relació que totes dues parts havien tingut en el passat? Massa concessions. Així que, al final, Rossi no va entrar a Honda. Si Pedrosa guanya el títol aquesta temporada, Honda el rebatejarà com el seu número u; si no, s’abraçarà a Márquez.
Però encara falta una peça mes, la més bonica, però no pas fonamental: Valentino Rossi. Audi ha arribat a Ducati amb tots els euros del món i amb el seu esperit esportiu; és a dir, que, si, a les 24 Hores de Le Mans, hi corre per guanyar tant sí com no, a MotoGP no serà menys, i ho vol fer amb Rossi. Però Valentino, a pesar del missatge de Mugello, “Restiamo uniti” (“Continuem units”), no acaba de renovar. Té dubtes sobre la capacitat de la marca de Borgo Panigale per fer-li la moto a la seva mida, a pesar de l’entrada dels diners alemanys. I, si semblava que tot anava encaminat a repetir amb Ducati, ara Marlboro també està intranquil•la i ha fet prospeccions en altres indrets, però no queda temps per a evolucions ni gaires provatures. I, al marge de la Desmosedici, l’única moto lliure de les bones és la Yamaha. La tabaquera vol que Rossi torni a guanyar de bon començament. Jorge Lorenzo no ha vetat l’arribada de Rossi, al contrari del que va fer amb ell l’italià, que li va posar tots els impediments del món, sense poder evitar que el mallorquí el guanyés. Jorge i el seu equip, dirigit magistralment per Ramon Forcada –el tècnic català que va fer pujar els colors al genial Jeremy Burgess–, va guanyar Rossi, amb tot el seu poder. Potser Lorenzo no posarà problemes perquè Rossi torni a la marca dels diapasons. Mai s’ha pronunciat en contra, però qui té la clau de la porta és Lin Jarvis, el màxim responsable de Yamaha, i, de moment, està tarifant molt alt el preu de la tornada de Rossi. A Laguna Seca, Yamaha acostuma a anunciar el segon pilot de l’equip oficial; si no ho fa aquest any, és que encara hi ha alguna opció per a Rossi.
Mentre passa el temps, s’espera que la diferència entre les MotoGP i les CRT es redueixi i no sigui una bretxa tan profunda (amb l’aplicació de noves normes que afectin aspectes bàsics de la moto com la centraleta electrònica, els frens o el règim màxim de voltes). Les grans marques haurien d’apostar més fort pels equips satèl•lit. Afavorir l’entrada d’escuderies noves amb maquinària de primera línia. És una llàstima que pilots de gran talent com Pol Espargaró, Scot Redding, Andrea Iannone, Toni Elias o d’altres no tinguin l’opció d’esprémer una moto bona, força bona.
A Honda Racing Corporation sembla que es recuperen a poc a poc dels últims ensurts i busquen la tranquil•litat per decidir a qui donaran l’estatus de pilot número u el 2013: a Pedrosa o a Márquez. Si la cohabitació entre Pedrosa i Stoner ha estat formalment cordial –almenys de portes enfora–, la de Pedrosa i Márquez serà diferent. Quan Honda va pressionar Stoner per renovar –i ho va fer difonent filtracions sobre la seva retirada–, l’australià es va rebel•lar, i, si li quedava cap dubte sobre el seu futur, se li va esvair de cop. Amb Casey disparant contra tot el mundial i criticant a tort i dret, la marca de l’ala daurada va voler fitxar com a substitut seu, com el pilot d’Honda per ser campió, Jorge Lorenzo, i com a jove de futur, Marc Márquez. Un experiment que ja havia desenvolupat en el passat amb Àlex Crivillé i Mick Doohan. Mentrestant, Pedrosa seguia pendent de la renovació, Nakamoto volia Lorenzo i Márquez ja era a dins.
I fins i tot es va considerar un equip de bambolines, de focs artificials... ¿Podria tornar a Honda Rossi, el veterà campió amb el jove campió Márquez? ¿Ara potser tocava dir que la moto és molt important i per això Rossi tornava a Honda i desfeia la mala relació que totes dues parts havien tingut en el passat? Massa concessions. Així que, al final, Rossi no va entrar a Honda. Si Pedrosa guanya el títol aquesta temporada, Honda el rebatejarà com el seu número u; si no, s’abraçarà a Márquez.
Però encara falta una peça mes, la més bonica, però no pas fonamental: Valentino Rossi. Audi ha arribat a Ducati amb tots els euros del món i amb el seu esperit esportiu; és a dir, que, si, a les 24 Hores de Le Mans, hi corre per guanyar tant sí com no, a MotoGP no serà menys, i ho vol fer amb Rossi. Però Valentino, a pesar del missatge de Mugello, “Restiamo uniti” (“Continuem units”), no acaba de renovar. Té dubtes sobre la capacitat de la marca de Borgo Panigale per fer-li la moto a la seva mida, a pesar de l’entrada dels diners alemanys. I, si semblava que tot anava encaminat a repetir amb Ducati, ara Marlboro també està intranquil•la i ha fet prospeccions en altres indrets, però no queda temps per a evolucions ni gaires provatures. I, al marge de la Desmosedici, l’única moto lliure de les bones és la Yamaha. La tabaquera vol que Rossi torni a guanyar de bon començament. Jorge Lorenzo no ha vetat l’arribada de Rossi, al contrari del que va fer amb ell l’italià, que li va posar tots els impediments del món, sense poder evitar que el mallorquí el guanyés. Jorge i el seu equip, dirigit magistralment per Ramon Forcada –el tècnic català que va fer pujar els colors al genial Jeremy Burgess–, va guanyar Rossi, amb tot el seu poder. Potser Lorenzo no posarà problemes perquè Rossi torni a la marca dels diapasons. Mai s’ha pronunciat en contra, però qui té la clau de la porta és Lin Jarvis, el màxim responsable de Yamaha, i, de moment, està tarifant molt alt el preu de la tornada de Rossi. A Laguna Seca, Yamaha acostuma a anunciar el segon pilot de l’equip oficial; si no ho fa aquest any, és que encara hi ha alguna opció per a Rossi.
Mentre passa el temps, s’espera que la diferència entre les MotoGP i les CRT es redueixi i no sigui una bretxa tan profunda (amb l’aplicació de noves normes que afectin aspectes bàsics de la moto com la centraleta electrònica, els frens o el règim màxim de voltes). Les grans marques haurien d’apostar més fort pels equips satèl•lit. Afavorir l’entrada d’escuderies noves amb maquinària de primera línia. És una llàstima que pilots de gran talent com Pol Espargaró, Scot Redding, Andrea Iannone, Toni Elias o d’altres no tinguin l’opció d’esprémer una moto bona, força bona.
03/07/2012: Decisions incòmodes
Jorge Lorenzo va criticar durament Álvaro Bautista per haver-lo tirat a terra en la primera frenada del circuit d’Assen i es va queixar de la Direcció de Carrera per no haver-li imposat un gran premi de sanció, enlloc de fer-lo sortir últim a Sachsenring. El pilot de l’equip Gresini va frenar tard, tant, que li va ser impossible detenir la moto i va caure enduent-se Lorenzo a la grava. I encara va estar de sort, perquè ningú es va fer mal i cap altre pilot hi va resultar implicat, com va passar amb el mateix protagonista a València al 2011. Va ser una crítica clara, forta i sense embuts. Jorge parla clar, tal com pensa. Ja va fer el mateix a l’inici de la temporada passada amb Simoncelli, amb aquella disputa a la roda de premsa de Portugal abans que tingués l’accident amb Dani Pedrosa a Le Mans.
A Holanda no ha estat una excepció i ha tornat a carregar. Com recorda més d’un cop, el 2005 el van sancionar per haver-se “menjat” literalment Alex de Angelis, amb un gran premi sense córrer. Aquella penalització el va ferir, però també, com diu sovint, li va servir per no repetir accions d’aquest calibre.
La veritat és que situacions similars passen cada cap de setmana i en categories diferents, i que cadascuna té una lectura pròpia. Moto3 és un camp de treball per als joves, Moto2 és l’avant-sala de la categoria reina, on s’ha d’aprendre encara més que a Moto3 i que MotoGP és el súmmum de les motos. Els incidents passen entre pilots que lluiten per victòries, per posicions de podi o de mitja taula i en altres casos, de corredors que, com a molt, busquen entrar a la zona dels punts.
I què passa amb tot això? Doncs que les respostes de la Direcció de Carrera i de la Federació Internacional de Motociclisme no sempre coincideixen, ni en la forma ni en el fons. És difícil, molt difícil. Les imatges de televisió ajuden, però no són definitives, la telemetria és molt concreta, encara que no es fa pública i una part molt important de la decisió correspon a la interpretació que es fa de cada acció en particular. El motociclisme és un esport de risc, són avançaments, frenades, equilibris... i en l’anàlisi de qualsevol maniobra, els que jutgen es fixen en si hi ha hagut intencionalitat de fer caure el rival. I aquest és un argument tan nítid com equívoc. Diria que al cent per cent dels pilots mai els passa pel cap atropellar o despistar l’adversari (diria que Marco Melandri el 1999 a l’Argentina, mirant de provocar la sortida de pista d’Emili Alzamora, va ser l’últim cas conegut i que va ser una escalfada de joventut que avui el bon pilot italià seria incapaç de repetir. Vaja, crec que l’endemà d’aquell Gran Premi a Buenos Aires ja estava prou penedit).
Per tant, si la intencionalitat ha de marcar la política dels organismes, hauríem de coincidir que moltes de les polèmiques que s’han creat no només aquest any, sinó fa dècades, s’haurien d’haver resolt sense penalitat i deixar-les en una cosa tan típica de l’argot motociclista com és el “duel de carrera”, com si un gran premi fos la versió moderna d’un torneig medieval. Mireu si és difícil encertar que el gran mestre Crivillé, preguntat sobre el xoc de Márquez i Espargaró, va tenir els seus dubtes iva repartir culpes a parts iguals. Alex va patir com Lorenzo un “strike” a la primera frenada (el japonès Fujiwara el va envestir a Catalunya) i també va ser inflexible amb Michael Doohan a Austràlia, i tots van acabar a l’herba. Va pilotar a un nivell altíssim, va ser campió del món de 500 centímetres cúbics i té un tarannà ponderat de mena. “Crivi” sap de què parla i va repartir responsabilitats per igual entre els dos pilots... Aleshores, com hi ha de respondre la Direcció de Carrera? I què ha de fer si resulta que a un dels dos no l’afectarà perquè no suma punts i a l’altre sí? O si un dels dos perd un mundial?
És un bon trencaclosques, però és clar que s’ha de donar una resposta sempre i que la controvèrsia s’hauria de centrar en la dimensió del càstig. Com en el cas de Lorenzo-Bautista, és bo que ara es parli de si és proporcionat o no, si està bé o es queda curt. Aquest és un debat interessant i enriquidor per a situacions futures. I en el cas de Márquez i Espargaró, hauria estat molt millor discutir sobre si Marc o Pol, o tots dos, mereixien una advertiment oficial, una sanció en suspens en funció de comportaments futurs, o simplement una sanció i punt. Aquest seria també un escenari molt més interessant. Debatre, parlar, defensar, oposar-se.... en qualsevol d’aquests exemples que he citat, però no tancar el tema només amb un duel de carrera, perquè és clar que ho és, però no és només això. Potser ens tornarem a trobar amb una altra polèmica com aquesta. Si és entre Luthi i Redding, per posar un exemple, passarà un pèl inadvertit, o entre Gino Rea i Max Kneukirchner, molt més. Però si és entre Espargaró i Iannone? O entre Márquez i Iannone? Doncs viurem un altre “dragon khan” de versions i mal ambient entre els equips de cada pilot, això com a mínim. Així que vinguin molts duels de carrera o pocs, alguns potser requeriran un altre qualificatiu i una resposta diferent, encara que sigui incòmoda.
A Holanda no ha estat una excepció i ha tornat a carregar. Com recorda més d’un cop, el 2005 el van sancionar per haver-se “menjat” literalment Alex de Angelis, amb un gran premi sense córrer. Aquella penalització el va ferir, però també, com diu sovint, li va servir per no repetir accions d’aquest calibre.
La veritat és que situacions similars passen cada cap de setmana i en categories diferents, i que cadascuna té una lectura pròpia. Moto3 és un camp de treball per als joves, Moto2 és l’avant-sala de la categoria reina, on s’ha d’aprendre encara més que a Moto3 i que MotoGP és el súmmum de les motos. Els incidents passen entre pilots que lluiten per victòries, per posicions de podi o de mitja taula i en altres casos, de corredors que, com a molt, busquen entrar a la zona dels punts.
I què passa amb tot això? Doncs que les respostes de la Direcció de Carrera i de la Federació Internacional de Motociclisme no sempre coincideixen, ni en la forma ni en el fons. És difícil, molt difícil. Les imatges de televisió ajuden, però no són definitives, la telemetria és molt concreta, encara que no es fa pública i una part molt important de la decisió correspon a la interpretació que es fa de cada acció en particular. El motociclisme és un esport de risc, són avançaments, frenades, equilibris... i en l’anàlisi de qualsevol maniobra, els que jutgen es fixen en si hi ha hagut intencionalitat de fer caure el rival. I aquest és un argument tan nítid com equívoc. Diria que al cent per cent dels pilots mai els passa pel cap atropellar o despistar l’adversari (diria que Marco Melandri el 1999 a l’Argentina, mirant de provocar la sortida de pista d’Emili Alzamora, va ser l’últim cas conegut i que va ser una escalfada de joventut que avui el bon pilot italià seria incapaç de repetir. Vaja, crec que l’endemà d’aquell Gran Premi a Buenos Aires ja estava prou penedit).
Per tant, si la intencionalitat ha de marcar la política dels organismes, hauríem de coincidir que moltes de les polèmiques que s’han creat no només aquest any, sinó fa dècades, s’haurien d’haver resolt sense penalitat i deixar-les en una cosa tan típica de l’argot motociclista com és el “duel de carrera”, com si un gran premi fos la versió moderna d’un torneig medieval. Mireu si és difícil encertar que el gran mestre Crivillé, preguntat sobre el xoc de Márquez i Espargaró, va tenir els seus dubtes iva repartir culpes a parts iguals. Alex va patir com Lorenzo un “strike” a la primera frenada (el japonès Fujiwara el va envestir a Catalunya) i també va ser inflexible amb Michael Doohan a Austràlia, i tots van acabar a l’herba. Va pilotar a un nivell altíssim, va ser campió del món de 500 centímetres cúbics i té un tarannà ponderat de mena. “Crivi” sap de què parla i va repartir responsabilitats per igual entre els dos pilots... Aleshores, com hi ha de respondre la Direcció de Carrera? I què ha de fer si resulta que a un dels dos no l’afectarà perquè no suma punts i a l’altre sí? O si un dels dos perd un mundial?
És un bon trencaclosques, però és clar que s’ha de donar una resposta sempre i que la controvèrsia s’hauria de centrar en la dimensió del càstig. Com en el cas de Lorenzo-Bautista, és bo que ara es parli de si és proporcionat o no, si està bé o es queda curt. Aquest és un debat interessant i enriquidor per a situacions futures. I en el cas de Márquez i Espargaró, hauria estat molt millor discutir sobre si Marc o Pol, o tots dos, mereixien una advertiment oficial, una sanció en suspens en funció de comportaments futurs, o simplement una sanció i punt. Aquest seria també un escenari molt més interessant. Debatre, parlar, defensar, oposar-se.... en qualsevol d’aquests exemples que he citat, però no tancar el tema només amb un duel de carrera, perquè és clar que ho és, però no és només això. Potser ens tornarem a trobar amb una altra polèmica com aquesta. Si és entre Luthi i Redding, per posar un exemple, passarà un pèl inadvertit, o entre Gino Rea i Max Kneukirchner, molt més. Però si és entre Espargaró i Iannone? O entre Márquez i Iannone? Doncs viurem un altre “dragon khan” de versions i mal ambient entre els equips de cada pilot, això com a mínim. Així que vinguin molts duels de carrera o pocs, alguns potser requeriran un altre qualificatiu i una resposta diferent, encara que sigui incòmoda.
30/04/2012: De Jerez a Estoril.
Encara no ens hem tret l’aigua de Jerez que ja estem pensant en Estoril, un circuit ple de bons records pels aficionats catalans. Una pista on Toni Elias va vèncer Valentino Rossi per mil·lèsimes en un final de carrera trepidant. On també Fonsi Nieto va guanyar als 250cc després de caure i no deixar anar el manillar de la seva Aprilia, una maniobra que Marc Márquez va perfeccionar, va portar al límit i li va donar una nova dimensió, ara fa dos anys. Va caure a la volta d’escalfament i va rodar per terra sense deixar anar la Derbi. Aquella carrera és segurament la més èpica dels últims anys i la que més bons records li porta, a en Marc.
El de Cervera és el líder del mundial de Moto2, en dues carreres una vitòria i un segon, quan l’any passat a aquestes alçades tenia un zero al caseller. De manera que aquesta temporada atresora números de campió des de l’inici. A Jerez va estar molt centrat, era conscient que si el superava Pol Espargaró se li escapava la victòria perquè començava a ploure i la direcció de carrera estava pendent de treure bandera vermella en qualsevol moment. Però no s’hi va arriscar i va pensar molt en els consells d’Emili Alzamora, millor 20 punts que zero i una possible lesió.
Polyccio també ho va veure molt clar, i aquest cop va fer de Márquez. Sense contemplacions el va avançar al final de la recta del darrere, a DrySack, i allà es va assegurar la victòria. Un resultat que dóna molta moral i convicció al pilot de Granollers, i que té més valor pel que significa d’autoafirmació que no pas pels 25 punts. Sembla que el calvari de l’adaptació a Moto2 ja s’ha acabat.
L’entorn superprofessional de l’escuderia de Sito Pons i una Kalex sensiblement més bona que la FTR, ha acabat d’ajudar-lo. Tampoc ha baixat del podi des que ha començat la temporada. Si en el primer terç del campionat es manté així o molt a prop, el títol aquest any serà una bonica lluita entre els dos catalans. Una disputa que ja vam viure parcialment en 125 i, ara sí, pot durar tota la campanya. Dels altres rivals, només Thomas Luthi sembla que està a l’alçada. El rendiment d’Andrea Ianone és com la vagoneta d’una muntanya russa, tan aviat és dalt de la cresta i acaba segon a Qatar i guanya una carrera de pallissa, com només fa dos punts. Això és el que li va passar a Jerez.
Redding continua fent carreres a deu voltes, supercompetitiu a l’inici, però al final perd el ritme. A veterans com Kallio, De Angelis o Corsi els costa molt ser regulars, i campions com Di Meglio i Toni Elias, o joves com Esteve Rabat, Bradley Smith o Johan Zarco tampoc acaben d’esgarrapar les últimes dècimes de temps. Només han passat dues carreres, cap de les quals en sec i de dia, però els registres de Corti o Nakagami a la pretemporada ja estan oblidats i el campionat torna a anar pel camí que dibuixen Márquez i Pol Espargaró. A veure què passa a Estoril.
El de Cervera és el líder del mundial de Moto2, en dues carreres una vitòria i un segon, quan l’any passat a aquestes alçades tenia un zero al caseller. De manera que aquesta temporada atresora números de campió des de l’inici. A Jerez va estar molt centrat, era conscient que si el superava Pol Espargaró se li escapava la victòria perquè començava a ploure i la direcció de carrera estava pendent de treure bandera vermella en qualsevol moment. Però no s’hi va arriscar i va pensar molt en els consells d’Emili Alzamora, millor 20 punts que zero i una possible lesió.
Polyccio també ho va veure molt clar, i aquest cop va fer de Márquez. Sense contemplacions el va avançar al final de la recta del darrere, a DrySack, i allà es va assegurar la victòria. Un resultat que dóna molta moral i convicció al pilot de Granollers, i que té més valor pel que significa d’autoafirmació que no pas pels 25 punts. Sembla que el calvari de l’adaptació a Moto2 ja s’ha acabat.
L’entorn superprofessional de l’escuderia de Sito Pons i una Kalex sensiblement més bona que la FTR, ha acabat d’ajudar-lo. Tampoc ha baixat del podi des que ha començat la temporada. Si en el primer terç del campionat es manté així o molt a prop, el títol aquest any serà una bonica lluita entre els dos catalans. Una disputa que ja vam viure parcialment en 125 i, ara sí, pot durar tota la campanya. Dels altres rivals, només Thomas Luthi sembla que està a l’alçada. El rendiment d’Andrea Ianone és com la vagoneta d’una muntanya russa, tan aviat és dalt de la cresta i acaba segon a Qatar i guanya una carrera de pallissa, com només fa dos punts. Això és el que li va passar a Jerez.
Redding continua fent carreres a deu voltes, supercompetitiu a l’inici, però al final perd el ritme. A veterans com Kallio, De Angelis o Corsi els costa molt ser regulars, i campions com Di Meglio i Toni Elias, o joves com Esteve Rabat, Bradley Smith o Johan Zarco tampoc acaben d’esgarrapar les últimes dècimes de temps. Només han passat dues carreres, cap de les quals en sec i de dia, però els registres de Corti o Nakagami a la pretemporada ja estan oblidats i el campionat torna a anar pel camí que dibuixen Márquez i Pol Espargaró. A veure què passa a Estoril.
26/04/2012: Un mundial sorprenent
El mundial 2012 ja és en una de les pistes més carismàtiques, Jerez. Un gran premi que obre el periple europeu de campionat i que ja fa anys s’ha convertit en un talismà per als corredors catalans. Vist el que va passar a Losail, tothom aposta per victòries de Marc Márquez, Maverick Viñales i Jorge Lorenzo. Però també per Dani Pedrosa, per Pol Espargaró o per...?
Però, atenció, perquè Qatar va ser un escenari de triomf, però també de sorpreses, i moltes. La primera, la derrota de Casey Stoner per una tendinitis, una lesió que feia anys que no afectava el pilot australià, un problema que no sabem ben bé quin abast té, si anirà a més, si ja no el té, si ja l’ha solucionat -és a dir, si s’ha operat-, o si ha estat un episodi puntual. El rendiment en entrenaments de Jorge Lorenzo i la Yamaha també va ser en certa manera sorprenent, tot i els apunts que ja s’havien vist en la pretemporada. Però Lorenzo va empènyer en tot moment i va treure molt profit dels inconvenients que estava tenint Stoner. I també rellevant va ser el tercer lloc de Dani Pedrosa. El pilot català arrencava el mundial sota la ressaca de l’afer dels exàmens de vaixell i d’uns entrenaments lliures i qualificatius molt confosos. Tot i això, va estar apunt de guanyar! El seu intent d’avançar per l’exterior Jorge Lorenzo, al més pur estil del mallorquí, gairebé li val la victòria. De fet, si hagués avançat Lorenzo i tot seguit Stoner, el primer vencedor de 2012 hauria estat Pedrosa. En aquest context, l’Honda és una moto guanyadora, la Yamaha, també, tot i que potser una mica menys, i de nou els tres aspirants al títol són Stoner, Pedrosa i Lorenzo. Són els Rainey, Schwantz o Lawson del passat. I, lamentablement, Rossi ha caigut de la llista. Valentino aspira a guanyar carreres, però no el títol. Això en el millor dels casos, perquè la seva entesa amb Ducati és tràgica. La marca de BorgoPanigale ha fet tot el que ha calgut per fabricar una moto a la seva mida, però Rossi diu el contrari. Potser totes dues parts diuen la veritat, o amaguen coses, però el que desconcerta és que Héctor Barberà, Karel Abraham o Nicky Hayden siguin més ràpids amb la mateixa marca i amb versions diferents de la Desmosedici. Per què va més lent Rossi? És una qüestió tècnica? Una gran part, sí, és evident el divorci entre Rossi i la seva moto i entre l’equip tècnic que es va emportar a l’equip italià, amb Jeremy Burgess al capdavant i els enginyers de Ducati, però hi ha un tant per cent, un petita part ...
que és responsabilitat de les mans del gran Valentino. Sigui per falta de confiança o per falta de motivació per lluitar per un cinquè, sisè o setè lloc.
L’entorn de Rossi deixar anar que està buscant la manera de canviar de marca... quin embolic per fer-ho ara i fins i tot de cara al 2013. Si només s’ha disputat una de les divuit carreres del 2012, com és que ja es parla de 2013? És una bogeria? Sí, però és la mateixa bogeria que acompanya qualsevol acció de Rossi. L’italià és una bèstia mediàtica, un esportista universal, i quan es mou, triomfa, parla o es queixa, tots giren el cap, deixen el que fan i paren atenció al que diu Valentino. Això no canviarà faci el que faci el de Tavuglia a Jerez, a Estoril o a Le Mans. Em temo que el serial Rossi que es va tancar en fals a València 2011, serà encara més llarg aquesta temporada.
El serial que sí que ha quedat tancat i barrat és el de la lesió de Marc Márquez, i està a punt de començar un seguit d’èxits que pot rebentar tots els rècords a la categoria. Márquez, que va arribar a dubtar de la seva recuperació física, està ara tan motivat i content que és el clar favorit per a tot. Pol Espargaró, Thomas Luthi, Tito Rabat i Andrea Ianone tenen al davant un repte increïble. Quin gran campionat que ens espera...
Avui tots pensem que Maverick Viñales escombrarà i pocs pilots estan en condicions de superar el gironí. Si Honda sap estar a l’alçada de KTM -ja no dic que la superi-, Viñales ens farà disfrutar en Moto3, tant com Márquez. I si pel que fa a la mecànica, el seu equip aconsegueix tenir una moto competitiva, pel que fa als rivals, potser serà el jove Romano Fenati el més dur de tots. Més que tota la colla de pilots experimentats que hi ha a la categoria. Ara només cal esperar a diumenge, tot a punt per a Jerez, tot a punt per a un gran premi genial que obre la temporada a Europa.
15/02/2012: Yamaha reacciona
Honda ha començat la pretemporada amb el millor registre al circuit de Sepang, gràcies al pilotatge espectacular de Casey Stoner. El campió del món es va quedar travat el primer dia mentre feia exercicis d’escalfament, un contratemps per l’australià, però que va fer que agafés el manillar de la seva moto amb més força. I com acostuma a fer, va sortir a la pista i, d’entrada, va deixar tothom enrere. La capacitat de Stoner per pujar a la moto i rodar en temps de rècord amb només un parell de voltes és increïble, un do que l’identifica i que deixa els rivals una mica inquiets, encara que després s’acostin a les marques de Stoner. Una primera lectura d’aquest entrenament de Sepang ens deixa Casey i Honda al capdavant, d’altra banda una situació lògica, ja que el 2011 van escombrar.
Però burxant una mica, de seguida s’aprecia que la Yamaha, amb Jorge Lorenzo a sobre, va ser molt i molt ràpida. Fent una anàlisi de totes les tandes de voltes, el que els pilots anomenen “ritme de carrera”, Lorenzo va anotar tandes més llargues en temps bons, millors que els de Stoner. Casey no va passar de fer sèries de quatre voltes. Dani Pedrosa sí que va estar més atent en aquest sentit i el fet d’afrontar el campionat sense la pressió de renovar un títol, com li passarà a Stoner, el pot convertir en la gran sorpresa. Una avaluació, aquesta, que ve d’un dels seus rivals, així que atenció a l’evolució de Dani.
S'escurcen les diferències
Sembla que el pas als motors de mil centímetres cúbics, el pes de la moto i els nous pneumàtics han acostat un pèl Yamaha a Honda i també Ducati a Yamaha. D’acord que és el primer test seriós del 2012, però d’entrada sembla que les escuderies oficials són més a prop les unes de les altres.
Bridgestone ha portat unes gomes que s’escalfen abans i que alhora mantenen el rendiment durant un bon grapat de voltes. És una bona notícia, una excel·lent notícia perquè esborrarà el reguitzell de caigudes primerenques que hi ha hagut en els primers compassos dels entrenaments i de les carreres. Els pilots no van parar de demanar aquest canvi i per sort ha arribat per aquesta campanya. Ara el dubte que s’obre és fins quantes voltes el pneumàtic mantindrà la frescor, perquè si s’arriba a l’últim quart de cursa amb gomes desgastades, aleshores les carreres entrarien en una segona fase; un estímul pels pilots que estan com un peix a l’aigua amb gomes foses, i un repte per aquells que millor sàpiguen conservar el pneumàtic.
Aquesta pretemporada es presenta molt interessant, una mena d’esmolament d’espases per veure on estarà cadascú a Qatar i sobretot a Jerez, el primer gran premi europeu, una pista tècnica però també amb zones ràpides i que mostrarà força clarament la competitivitat de cada moto i cada pilot. Ara, toca esperar la segona tanda d’entrenaments de MotoGP a Sepang.
Però burxant una mica, de seguida s’aprecia que la Yamaha, amb Jorge Lorenzo a sobre, va ser molt i molt ràpida. Fent una anàlisi de totes les tandes de voltes, el que els pilots anomenen “ritme de carrera”, Lorenzo va anotar tandes més llargues en temps bons, millors que els de Stoner. Casey no va passar de fer sèries de quatre voltes. Dani Pedrosa sí que va estar més atent en aquest sentit i el fet d’afrontar el campionat sense la pressió de renovar un títol, com li passarà a Stoner, el pot convertir en la gran sorpresa. Una avaluació, aquesta, que ve d’un dels seus rivals, així que atenció a l’evolució de Dani.
S'escurcen les diferències
Sembla que el pas als motors de mil centímetres cúbics, el pes de la moto i els nous pneumàtics han acostat un pèl Yamaha a Honda i també Ducati a Yamaha. D’acord que és el primer test seriós del 2012, però d’entrada sembla que les escuderies oficials són més a prop les unes de les altres.
Bridgestone ha portat unes gomes que s’escalfen abans i que alhora mantenen el rendiment durant un bon grapat de voltes. És una bona notícia, una excel·lent notícia perquè esborrarà el reguitzell de caigudes primerenques que hi ha hagut en els primers compassos dels entrenaments i de les carreres. Els pilots no van parar de demanar aquest canvi i per sort ha arribat per aquesta campanya. Ara el dubte que s’obre és fins quantes voltes el pneumàtic mantindrà la frescor, perquè si s’arriba a l’últim quart de cursa amb gomes desgastades, aleshores les carreres entrarien en una segona fase; un estímul pels pilots que estan com un peix a l’aigua amb gomes foses, i un repte per aquells que millor sàpiguen conservar el pneumàtic.
Aquesta pretemporada es presenta molt interessant, una mena d’esmolament d’espases per veure on estarà cadascú a Qatar i sobretot a Jerez, el primer gran premi europeu, una pista tècnica però també amb zones ràpides i que mostrarà força clarament la competitivitat de cada moto i cada pilot. Ara, toca esperar la segona tanda d’entrenaments de MotoGP a Sepang.
16/11/2011: Entrevista amb Jorge Lorenzo
Us adjuntem en el blog l'entrevista que en Xavi Guillén li va fer a Jorge Lorenzo. El pilot mallorquí passa balanç a una temporada amb un final força amarg, per l'accident que gairebé li costa un dit, per la pèrdua del títol mundial i, sobretot, per la tràgica mort de Marco Simoncelli.
04/11/2011: Capicua
És l’última carrera de la temporada, però també la primera. La primera per a molts pilots, moltes escuderies, per a molta gent. L’última perquè, òbviament, tanca el calendari, el Mundial s’acaba a València i sabrem qui és l’únic campió que falta per coronar-se en els 125 cc. Malauradament per Marc Márquez, en Moto2, el títol ha anat a les mans de Stefan Bradl, que no necessita ni córrer diumenge.
Nico Terol té el camí planer per proclamar-se campió en la cilindrada petita. El d’Alcoi es va donar a conèixer dins l’equip Derbi quan la marca vallesana va tornar a la competició. És un tipus simpàtic, educat, amable, una persona excel·lent, un dels pocs que desperta la simpatia de tothom. Aquest any és el que més s’ho ha treballat, aquest cap de setmana té l’enemic a casa, dins del casc. Si deixa aparcats els nervis, si deixa de pensar en el títol i es concentra a fer una carrera sense riscos serà el campió. Ha vençut 8 carreres aquesta temporada i el seu rival Zarco només una. No li cal vèncer, ni tampoc necessita pujar al podi, per molt que ho vulgui ell, l’equip o els milers d’aficionats que l’acompanyaran al Ricard Tormo. Com ha dit Jorge Martínez, “Aspar” ha sigut el millor durant tot l’any i es mereix el títol més que cap altre.
El mateix podem dir de Marc Márquez, encara que al final la sort li ha girat l’esquena. És el que més carreres ha guanyat, 7, per 4 del seu rival Bradl. I és clar que el diploma de campió tenia el seu nom escrit, però abans de començar el Gran Premi de València, la tinta s’ha esborrat. Els problemes de visió doble, per culpa d’una inflamació del nervi òptic, l’han impedit participar. El de Cervera ha tingut un final de temporada duríssim, amb la caiguda d’Austràlia, la remuntada èpica a Phillip Island i la caiguda a Sepang. Està molt empipat i amb raó. Si els comissaris de la pista malaia haguessin mostrat les banderes d’aigua, la història seria molt diferent. Però no ha estat així i ara, aquest cap de setmana, comença també el Mundial de 2012 per ell. Ara amb una adaptació impressionant a Moto2 podrà planejar la pròxima campanya amb molta més tranquil·litat.
Simoncelli ens ha deixat, però aquí hi serà més present que mai. El 58 serà omnipresent. La memòria de l’italià perdurarà molt de temps i la seva absència tindrà conseqüències ben diverses. La passió que representava Simoncelli, el caràcter típic del pilot de raça, la posada en escena... era propi dels pilots d’altres èpoques. El ressò i la consternació que ha despertat farà repensar molts comportaments, declaracions, lluites internes..., obligarà els pilots, les escuderies, les federacions i els organitzadors a enraonar sobre moltes coses, també a tornar a examinar (cosa que es fa contínuament, però en què s’ha d’insistir) les mesures de seguretat d’alguns circuits. L’errada que va ocasionar la caiguda de Márquez n’és un exemple, però n’hi han més.
Paolo Simoncelli, el pare del pilot, va demanar un minut de soroll en homenatge de Marco. Diumenge ho farem, però no serà soroll, serà una simfonia global que arribarà a tot arreu.
Nico Terol té el camí planer per proclamar-se campió en la cilindrada petita. El d’Alcoi es va donar a conèixer dins l’equip Derbi quan la marca vallesana va tornar a la competició. És un tipus simpàtic, educat, amable, una persona excel·lent, un dels pocs que desperta la simpatia de tothom. Aquest any és el que més s’ho ha treballat, aquest cap de setmana té l’enemic a casa, dins del casc. Si deixa aparcats els nervis, si deixa de pensar en el títol i es concentra a fer una carrera sense riscos serà el campió. Ha vençut 8 carreres aquesta temporada i el seu rival Zarco només una. No li cal vèncer, ni tampoc necessita pujar al podi, per molt que ho vulgui ell, l’equip o els milers d’aficionats que l’acompanyaran al Ricard Tormo. Com ha dit Jorge Martínez, “Aspar” ha sigut el millor durant tot l’any i es mereix el títol més que cap altre.
El mateix podem dir de Marc Márquez, encara que al final la sort li ha girat l’esquena. És el que més carreres ha guanyat, 7, per 4 del seu rival Bradl. I és clar que el diploma de campió tenia el seu nom escrit, però abans de començar el Gran Premi de València, la tinta s’ha esborrat. Els problemes de visió doble, per culpa d’una inflamació del nervi òptic, l’han impedit participar. El de Cervera ha tingut un final de temporada duríssim, amb la caiguda d’Austràlia, la remuntada èpica a Phillip Island i la caiguda a Sepang. Està molt empipat i amb raó. Si els comissaris de la pista malaia haguessin mostrat les banderes d’aigua, la història seria molt diferent. Però no ha estat així i ara, aquest cap de setmana, comença també el Mundial de 2012 per ell. Ara amb una adaptació impressionant a Moto2 podrà planejar la pròxima campanya amb molta més tranquil·litat.
Simoncelli ens ha deixat, però aquí hi serà més present que mai. El 58 serà omnipresent. La memòria de l’italià perdurarà molt de temps i la seva absència tindrà conseqüències ben diverses. La passió que representava Simoncelli, el caràcter típic del pilot de raça, la posada en escena... era propi dels pilots d’altres èpoques. El ressò i la consternació que ha despertat farà repensar molts comportaments, declaracions, lluites internes..., obligarà els pilots, les escuderies, les federacions i els organitzadors a enraonar sobre moltes coses, també a tornar a examinar (cosa que es fa contínuament, però en què s’ha d’insistir) les mesures de seguretat d’alguns circuits. L’errada que va ocasionar la caiguda de Márquez n’és un exemple, però n’hi han més.
Paolo Simoncelli, el pare del pilot, va demanar un minut de soroll en homenatge de Marco. Diumenge ho farem, però no serà soroll, serà una simfonia global que arribarà a tot arreu.
24/10/2011: Tan dur dins la pista com dolç a fora
Valentino Rossi va dir de Marco Simoncelli: “Era com el meu germà petit, tan dur al circuit com dolç a la seva vida, encara no m’ho crec, et trobaré a faltar, molt.”
Rossi, Stoner, Pedrosa, Dovizioso, Lorenzo, Bautista, Barberá, De Angelis, Pasini... i tants, tants pilots. Adversaris a l’asfalt en carreres de 125cc, de 250cc i de MotoGP... Alguns rivals duríssims a l’asfalt, altres amics al “paddock”, però tots, absolutament tots, tristos. Van quedar commocionats, immòbils, congelats, la tarda del 23 d’octubre, quan Marco Simoncelli va deixar la vida a la pista de Sepang. Els pilots, els mecànics, els tècnic, els enginyers, els periodistes... tota la caravana del campionat i tots els amants de les motos de tot arreu vam quedar colpits per la confirmació de la notícia. Després de l’accident, cadascú feia anar el seu pensament com un remolí accelerat, buscant a l’interior l’esperança, cercant el miracle, esperant aixecar el cap i apartar la voràgine de la ment per sentir les paraules d’algú que digués: “Marco millora”. Però la tarda tropical va ser cruel. Il Sic se’n va anar i la tristor, la pena i el dolor es van fer els amos de Malàisia, d’Itàlia i de tot el món.
Paolo, el seu pare, Katty, la seva nòvia, Valentino el seu amic... plors i incredulitat, costava fer-se càrrec del que havia passat, i és que, com va dir Dovizioso, després de tantes carreres, Marco semblava invulnerable. SuperSic, SuperPippo i el seu somriure ja no hi eren.
La seva pèrdua ha estat brutal. Esportistes de totes disciplines han mostrat el suport a la família: Lewis Hamilton, Rafael Nadal, Pau Gasol, Andrés Iniesta... entitats esportives...
I és que Simoncelli era una estrella mundial, un campió del mon i la figura emergent de MotoGP. Vaig assistir a la seva primera victòria al mundial, el Gran Premi d’Espanya, a Jerez, el 2004, Una carrera disputada amb la pista molla que es va endur per sorpresa de tothom. La seva figura llarga, desmanegada, sobresortia de la petita Aprilia 125, com un espantaocells en un camp de blat groc. En aquella carrera també corrien Dovizioso, Stoner, Corsi... Simoncelli tenia adoració per Rossi, que aquell dia va acabar quart en MotoGP, prova que va guanyar Sete Gibernau. Simoncelli va repetir victòria l’any següent. GianPiero Sacchi el va fitxar per Gilera en l’assalt a la categoria dels 250 centímetres cúbics i el 2008 va ser campió del mon. D’aquell any tinc molts records de Marco. Acompanyat dels seus mecànics i de la seva família, sopava cada dia de gran premi en un dels càterings itinerants que hi ha al campionat. Era dels pocs corredors que s’estimava més aquestes vesprades en companyia dels seus que no pas la tranquil·litat del “motorhome”. I quan el calendari el portava fora d’Europa, era un dels habituals “jugadors de pòquer”, amb el seu mànager i periodistes, en els “halls” dels hotels. Aquell 2008 va ser genial per a Simoncelli. Va començar amb una moto que no era l’última versió d’Aprilia, la potent RSA. Però al final el grup italià es va rendir a les seves qualitats, va ser el campió i això que, quan havia començat la temporada, el seu equip no era precisament el més fort de la graella.
Va mantenir el dorsal 58 tot i que s’havia guanyat l’1. El 2009 va ser subcampió darrere Hiroshi Aoyama. Les seves lluites amb Barberá, Bautista i Aoyama van ser tremendes, saltaven espurnes. Igual que en les dues últimes temporades amb Pedrosa o Lorenzo en MotoGP. Simoncelli era un pilot carismàtic, aixecava passions a favor o en contra, però era clar que s’havia col•locat entre els grans. Els seus rínxols i la seva cabellera eren tan famosos com les tonalitats grogues i el 48 de Valentino. Simoncelli ha marxat, però sempre el tindrem amb nosaltres, sempre el recordarem. Et trobarem a faltar.
Rossi, Stoner, Pedrosa, Dovizioso, Lorenzo, Bautista, Barberá, De Angelis, Pasini... i tants, tants pilots. Adversaris a l’asfalt en carreres de 125cc, de 250cc i de MotoGP... Alguns rivals duríssims a l’asfalt, altres amics al “paddock”, però tots, absolutament tots, tristos. Van quedar commocionats, immòbils, congelats, la tarda del 23 d’octubre, quan Marco Simoncelli va deixar la vida a la pista de Sepang. Els pilots, els mecànics, els tècnic, els enginyers, els periodistes... tota la caravana del campionat i tots els amants de les motos de tot arreu vam quedar colpits per la confirmació de la notícia. Després de l’accident, cadascú feia anar el seu pensament com un remolí accelerat, buscant a l’interior l’esperança, cercant el miracle, esperant aixecar el cap i apartar la voràgine de la ment per sentir les paraules d’algú que digués: “Marco millora”. Però la tarda tropical va ser cruel. Il Sic se’n va anar i la tristor, la pena i el dolor es van fer els amos de Malàisia, d’Itàlia i de tot el món.
Paolo, el seu pare, Katty, la seva nòvia, Valentino el seu amic... plors i incredulitat, costava fer-se càrrec del que havia passat, i és que, com va dir Dovizioso, després de tantes carreres, Marco semblava invulnerable. SuperSic, SuperPippo i el seu somriure ja no hi eren.
La seva pèrdua ha estat brutal. Esportistes de totes disciplines han mostrat el suport a la família: Lewis Hamilton, Rafael Nadal, Pau Gasol, Andrés Iniesta... entitats esportives...
I és que Simoncelli era una estrella mundial, un campió del mon i la figura emergent de MotoGP. Vaig assistir a la seva primera victòria al mundial, el Gran Premi d’Espanya, a Jerez, el 2004, Una carrera disputada amb la pista molla que es va endur per sorpresa de tothom. La seva figura llarga, desmanegada, sobresortia de la petita Aprilia 125, com un espantaocells en un camp de blat groc. En aquella carrera també corrien Dovizioso, Stoner, Corsi... Simoncelli tenia adoració per Rossi, que aquell dia va acabar quart en MotoGP, prova que va guanyar Sete Gibernau. Simoncelli va repetir victòria l’any següent. GianPiero Sacchi el va fitxar per Gilera en l’assalt a la categoria dels 250 centímetres cúbics i el 2008 va ser campió del mon. D’aquell any tinc molts records de Marco. Acompanyat dels seus mecànics i de la seva família, sopava cada dia de gran premi en un dels càterings itinerants que hi ha al campionat. Era dels pocs corredors que s’estimava més aquestes vesprades en companyia dels seus que no pas la tranquil·litat del “motorhome”. I quan el calendari el portava fora d’Europa, era un dels habituals “jugadors de pòquer”, amb el seu mànager i periodistes, en els “halls” dels hotels. Aquell 2008 va ser genial per a Simoncelli. Va començar amb una moto que no era l’última versió d’Aprilia, la potent RSA. Però al final el grup italià es va rendir a les seves qualitats, va ser el campió i això que, quan havia començat la temporada, el seu equip no era precisament el més fort de la graella.
Va mantenir el dorsal 58 tot i que s’havia guanyat l’1. El 2009 va ser subcampió darrere Hiroshi Aoyama. Les seves lluites amb Barberá, Bautista i Aoyama van ser tremendes, saltaven espurnes. Igual que en les dues últimes temporades amb Pedrosa o Lorenzo en MotoGP. Simoncelli era un pilot carismàtic, aixecava passions a favor o en contra, però era clar que s’havia col•locat entre els grans. Els seus rínxols i la seva cabellera eren tan famosos com les tonalitats grogues i el 48 de Valentino. Simoncelli ha marxat, però sempre el tindrem amb nosaltres, sempre el recordarem. Et trobarem a faltar.
