Ferran Latorre ja és al Camp 4, des d'on està previst que aquest vespre comenci l'atac al cim de la quarta muntanya més alta del planeta, el Lhotse, de 8.516 metres.

Aquest és el seu últim vídeo:

CAT14x8000 - Lhotse - Episodi IV - Aclimatació from cat14*8000 on Vimeo.

Després d'uns dies de descans al Camp Base i amb la previsió de que fins el 21 de maig no hi haurà cap finestra de bon temps, el Ferran i l'Enric han aprofitat per tornar a fer una punta fins al Camp 3, on hi han passat una dura nit.

A hores d'ara es troben al Camp Base on descansen consternats per la mort de Alexei Bolotov, alpinista guanyador de dos Piolets d'Or, que ahir va patir un tràgic accident a 5.600m intentant obrir una nova via per la vessant sud-oest de l'Everest encara no aconseguida per ningú.

El Ferran i el Enric han aprofitat aquests dies per seguir millorant l'aclimatació i han fet una ràpida pujada per dormir damunt dels 7mil, ja que segurament fins el dia 20 no hi haurà cap finestra de bon temps per poder fer cim. Sembla que avui serà la nit més dura de l'expedició degut al mal temps que hi ha al C3.

Després d'uns dies de descans al Camp Base, Ferran Latorre i Enrich Llonch van arribar al C3 que comparteixen Lhotse i Everest sense cap incidència i amb un bon estat físic. La primera nit la van passar per damunt dels 6000 metres i la segona per damunt dels 7000, on sorprenentment amb el moviment de gent que sol haver aquests dies amunt i avall entre camp i camp varen dormir sols, privilegi que probablement no es torni a repetir.

A hores d'ara es troben al Camp Base on comença l'espera d'una finestra de bon temps que permeti atacar el Lhotse.

Si Ferran aconsegueix fer el cim, aquest serà el seu vuitè "vuit-mil" i estarà més a prop de ser el primer català que aconsegueix els 14 cim més alts del planeta sense oxigen.

Finalitzat el trekking inicial, la diada de Sant Jordi el Ferran va arribar al Camp Base que comparteixen el Lhotse i l’Everest. Allà, complint la tradició, es va celebrar la tradicional cerimònia budista de la Puya, pas obligatori per a tots aquells alpinistes que afronten el repte de pujar a un cim.

Seguint amb el procés d’aclimatació, el Ferran va continuar cap al Camp Base Avançat del Pumori, i durant aquests dies prosseguirà per la ruta convencional de la cascada del Khumbu per arribar al C1 i al C3 del Lhotse/Everest.



La intenció es atacar el cim de la quarta muntanya més alta del planeta, el Lhotse, la segona quinzena de maig.

Un any més passant el Sant Jordi lluny de casa. Aquest cop va coincidir amb l’arribada abans d’ahir al Camp Base, fet que li va donar una emotivitat afegida a la culminació d’aquesta primera etapa tan difícil del viatge. Ahir, a més a més vam celebrar la tradicional Puya, la cerimònia budista per desitjar-nos sort a tots, amb la qual cosa, ja podem pujar cap amunt quan ho desitgem.

Recordo cadascun dels Sant Jordis que he viscut en escenaris tan llunyans i inversemblants. El de l’Annapurna del 1999, els dels Everests dels anys 2000 i 2001, els viscuts en el preciós Camp Base del Pilar Oest del Makalu, el del Dhaulagiri, el del Kangchenjunga i tots els que em deixo pel camí. Alguns d’aquells dies els puc recordar perfectament per algun motiu concret, per alguna trucada, per alguna carta, per alguna conversa amb algun company d’expedició, o per haver-los passat en algun camp d’alçada especial. I és que encara que a vegades des de fora pugui semblar tot el contrari, els dies que durant tants anys t’han marcat personal i col·lectivament, i que ja mai pots passar al costat de tots aquells que estimes, passen al baül del tresor de la memòria classificat com enyorança i malenconia.



Abans d’ahir vam arribar al Camp Base i l’Enric i jo ens vam abraçar emotivament. Lluny de casa ens vam desitjar un bon Sant Jordi. I és que fa una certa ràbia perdre’s el dia de La rosa i el llibre, la diada més bonica de Catalunya, el dia en que la primavera s’expressa amb la força de l’amor, de la cultura i de l’esperança. De seguida ens va venir la imatge de milers de ciutadans inundant els carrers de les ciutats i pobles d’arreu de Catalunya. I segueixo creient que aquesta és la viva imatge del vell somni de país civilitzat, de societat avançada, neta culta i afortunada, lligada a aquesta manera que tenim de mostrar-nos, de veure’ns i de reivindicar-nos com a individus i com a poble. I penso que mentre les roses i llibres segueixin sent les nostres armes, qui tindrà l’autoritat moral per alçar la veu contra la nostra paraula?. Perquè, un poble que té per ànima la seva llengua, per esperit l’aroma d’una rosa, i per única malèvola intenció l’espina romàntica d’una rosa, és un poble que mereix existir en pau, en llibertat i en harmonia amb la resta de pobles.

Però la diada de Sant Jordi és també un dia d’amor. I ahir, des del peu de l’Everest i del Lhotse hauria volgut regalar-te una rosa. No ho vaig poder fer. Però a canvi et puc prometre que aquest viatge no serà en va, i que la força, la tenacitat i el profund romanticisme que encarna i simbolitza el nostre estimat patró, Sant Jordi, em portarà al cim que tan desitjo. Al cim que tan desitgem tu i jo.

Avui hem tornat a Dingboche. Fa tres dies hi vàrem dormir de pujada però sembla que d’allò ja fa una eternitat. Aquest cop el temps passa amb una lentitud exasperant, i la pujada i baixada per la vall de Chukhung, sembla que hagi estat una expedició per sí mateixa.

I és que en certa manera ha estat així, encara que no amb l’èxit que esperàvem. La nostra intenció era la d’escalar l’Island Peak (6150 m) per tal de fer una aclimatació més alta. Però la nevada d’ahir que ha persistit de moment fins ara, ens ha fet declinar l’intent. Així que hem canviat l’estratègia d’aclimatació i hem decidit baixar ràpid cap a Dingboche per reprendre demà el camí normal fins al Camp Base. Si tot va bé, demà dormirem a Lobuche i passat demà, per fi, al Camp Base.


Hem passat doncs dos dies a Chukhung que de totes maneres hem ben aprofitat. L’indret és fred i poc acollidor i de fet no es tracta d’un poble originari, sinó que només es tracta d’un assentament artificial d’una sèrie de lodges –refugis- pensats només per als muntanyencs que aspiren a escalar l’Island Peak. De fet com totes les arribades de cadascuna de les etapes d’aquest trekking, l’arribada a Chukhung no va ajudar gaire a la seva projecció d’indret acollidor, amb fort vent i una boira densa i feréstega.

Ara això sí: l’entorn ens va deixa muts quan de bon matí el sol ens va descobrir la veritable raó de la seva localització, al peu d’una de les muralles naturals més impressionants de la terra, la conformada pel vessants sud del Nuptse i del Lhotse, uns quinze quilometres que volten els vuitmil metres d’alçada i que culminen en el Lhotse principal, el nostre objectiu. El circ continua encara tancant tota la vall i s’acomiada de les alçades amb el majestuós i esvelt Ama Dablam: un final que ens regala una de les muntanyes més boniques del planeta.



Com que el matí era bo, vam aprofitar per pujar al Chukhung Ri (5540m), un bonic cim, fàcil i accessible, i que et catapulta a una punta rocosa molt vertiginosa i que és un balcó d’infart a les impressionants cara sud del Nuptse i del Lhotse.

Han estat dos dies que no oblidaré mai. La grandesa de l’entorn totalment indiferent i hostil al patiment de la meva ànima fràgil i violentada, m’ha empetitit més encara, i el meu silenci interior i aquest camí de penitència que va començar fa dies, ha transcorregut entre gegants de gel i roca que en cap moment han mostrat cap compassió ni misericòrdia. Així han transcorregut les hores del dia, però les nits d’insomni només han despertat, amb la seva connivència cruel, els meus vells i torturadors fantasmes.

Per sort, a Chukhung a més a més de l’Enric, hi havia Pasang, una velleta sherpani de cinquanta-dos anys que regenta el Lodge on hi hem passat els dos dies. Ens ha cuinat a la seva rudimentària cuina de llenya, sempre amb el somriure immens i sincer a la boca, i aquella generositat incondicional d’àvia entranyable. La seva fragilitat i el seu cos petit i lleuger, han estat com una espurna de vida enmig d’aquell univers de gegants que aquest cop l’he viscut d’una manera tan hostil, freda i cruel, en la buidor més absoluta.

Arribat el moment d’acomiadar-nos he sentit una emoció estranya i molt propera. Pasang s’ha apropat i m’ha acariciat lleument el rostre, i en el fons de la seva mirada, he entès que ella havia descobert i entès tot allò que dins meu m’aterra. El seu gest compassiu m’ha commogut profundament. Una prova més, que a vegades, un simple gest, pot salvar una vida.

Ferran Latorre i el seu company d'expedicó han aprofitat el trekking per començar amb la fase d'aclimatació. S'han desviat de la ruta prevista per fer l'Island Peak(6189 metres), on està previst que arribin aquest diumenge. Durant el camí, han assolit al cim de Chukung Ri (5500 metres), que els ha portat a primera vista del Lhotse.

Un cop assolit l'Island Peak es dirigiran cap al Camp Base de l'Everest/Lhotse on tenen previst arribar-hi la diada de Sant Jordi. Un cop allà compartirant base amb una expedició vasca formada per Álex Txikon, Juanra Madariaga, José Carlos Tamayo i Ramón Morillas.

En Ferran ha fet el desplaçament de Katmandú a Lukla en el seu intent de coronar el cinquè 8.000 de la sèrie, el Lhotse. En Ferran se sent com a casa a Katmandú, una ciutat molt singular. Ell mateix ens explica per què.

Ahir, dimarts 9 d'abril, Ferran Latorre es posà en marxa cap al Lhotse a la recerca del seu vuitè vuit-mil. A l'estiu té previst prendre rumb cap a la serralada del Karakorum per atacar el K2 (8.611 metres) i, si tot va bé, completar la temporada amb el G1.

Aquesta serà la primera vegada que Ferran intentarà coronar el Lhotse, que amb 8.516 metres és la quarta muntanya més alta del planeta i comparteix ruta pel serral sud amb l'Everest.


En aquesta primera aventura cap al Lhotse, Ferran acompanyarà a Alex Txikon, Juanra Madariaga i José Carlos Tamayo, integrants d'una expedició basca i excompanys de l'alpinista català en el programa televisiu "Al filo de lo imposible".




Seguint el procés d’aclimatació habitual, la seva previsió és atacar el cim a partir de la segona quinzena de maig.

Agrair altre cop la confiança dipositada pels patrocinadors del projecte CAT14x8000. Tots ells, encapçalats per La Caixa, Gaes i Estrella Damm, fan possible la realització d’aquest somni.