26/05/2014: Clicar l'ull

Categoria: General
Escrit per: Moderador
Neva i aquesta història s’acaba amb la mateixa melangia amb què cada floc cobreix de blanc el terra: ho fan amb un silenci parsimoniós i resignat. Aquest no és el post que hagués volgut escriure. Com suposo que el terra del CB, ara cobert de blanc, tampoc vol perdre de vista el cel. Però aquest és l’esport més dur de tots i també el més cruel. I per tant, un ha d’estar preparat per no aconseguir l’èxit, com així m’ha passat tantes vegades abans.

Ahir, cap al migdia, a uns 7600 metres, camí del camp 4, vaig notar que el cos em deia que no. Es fa difícil descriure la sensació, que no es concreta en cap òrgan ni de manera taxativa. Com tinc l’experiència d’haver caminat bé tantes vegades a aquesta alçada, de seguida vaig reconèixer que alguna cosa no rutllava. A més a més, es va afegir el fet de que el temps era l’ideal per donar-li un caire tràgic a la decisió que s’anava coent dins meu. Un temps infernal per a donar-li més èpica a la meva defunció esportiva. Em notava fràgil, dèbil, i la meva respiració, desesperada, tallada, insuficient, i a una cadència d’infart, era una pista prou suficient per adonar-me que no anava fi del tot. Principi d’edema? Conseqüència d’una lleu bronquitis? El coll m’esclatava de dolor a cada inhalació, i aquell dia, cada pas era un martiri que em situava gairebé al darrera de la cua. L’Enric i el Richard, que venien tot just darrera meu, ja s’alertaren davant la lentitud inhabitual del meu ritme. Dins meu, ja feia una mitja hora, sabia que no anava enlloc, però vaig avançar molts metres esperant que aquella situació es capgirés, el típic però comprensible auto engany. Però vet aquí que arriba un moment en que un pren una decisió.

I fet sí que és precís, clar i concret. Com contradient el principi d’incertesa, de cop un pren un decisió, en un temps i en un lloc concret, i fa un primer pas cap a baix. Un primer pas sense retorn. I aleshores pel cap passa tota una pel•lícula a gran velocitat, com diuen que succeeix abans de morir, però que en aquest cas, va del passat al futur. I és així com pel cap passen tots els sacrificis que has fet fins aquell precís instant, tots els esforços físics, mentals i sobretot personals. Quants dies sense veure la Clara fins aquell instant? Quin sentit ha tingut no veure-la ara que, penjat de la corda fixe, enmig de l’infern meteorològic i personal, un decideix que tot s’ha acabat? I és així com de cop, a 7600 m, un té la sensació que tot es desfà com un tarró de sucre, en un segon, com tot el castell de cartes es desmunta. Però també, en aquell mateix instant, passa la pel•lícula del futur. Un es veu escrivint aquest post, tornant a casa amb les butxaques buides, i veient com neva, per la porta mig oberta de la tenda, veient com cauen els flocs dels adéus inevitables. Intento convèncer l’Enric que agafi la tenda i que segueixi endavant. Em diu, diverses vegades i davant la meva insistència, que de cap manera. Em diu que ha vingut amb mi i que em seguirà allà on vagi.

I és així com, també, en aquell precís instant, s’esdevé davant meu la veritable lliçó d’aquesta expedició. El mateix li vaig dir al Yannick quan em va dir que l’abandonés. I el mateix em deia l’Enric a 7600 m. Jo hagués pogut baixar tot sol, però l’Enric va preferir abandonar l’intent a cim i així lligar el seu destí al meu infortuni. Avui el temps no ha estat l’ideal per a fer cim. Ningú sense oxigen ho ha aconseguit. Potser l’Enric ho hagués aconseguit. Potser tots dos. Però aquesta és ja una altra història, la que haguéssim volgut i no ha estat. Aquest és l’esport més cruel de tots. Cal estar preparat per la derrota. I això comporta mirar el futur i clicar-li l’ull a totes les nevades que truquen a la porta. .

14/05/2014: Atac al cim

Categoria: General
Escrit per: Moderador
Avui 14 per la tarda encara estem dubtant. Tenim dos dies de cim possibles, el 17 i el 18. Encara que cap dels dos és òptim per anar sense oxigen artificial, són prou bons, així que haurem d’aprofitar l’ocasió, sinó volem haver d’esperar fins a final de mes. Hem estat debatent tot el dia i a hores d’ara ens inclinem pel 17, per tenir un dia de marge pel darrere, però per altra banda és una mica més precipitat i potser podem sortir un xic perjudicats del vent del 16.

El cim del Makalu

La nostra idea és fer el Makalu en dos camps (un menys que de costum), el Camp 1 (6700 m) i el Camp 2 a 7650 m. I d’allar atacar el cim. Normalment es fa un Camp al Makalu La (7400 m) i un tercer a 7800 m aproximadament. Per tant, l’escalada durarà tres dies. Si sortim demà, faríem cim el dia 17. I tindríem un dia de marge per si passa res, o anem massa cansats, o hi ha un dia de més mal temps i hem d’esperar… Ara mateix m’inclino per sortir demà i fer cim el 17. Però encara no està decidit al 100%. En qualsevol cas, sempre afloren els dubtes habituals. Ara fa 12 dies ja que vàrem baixar del Makalu La (7400 m) i del rescat del Yannick. Són molts dies d’inactivitat amb què haguem pogut perdre la forma –això és bastant segur- i potser el cos ha perdut un xic d’aclimatació…

El problema és que no ho sabrem fins que no estiguem allà dalt. Cal tirar ara els daus i començar la partida. Molt més no podem fer. Però patirem segur. Si voleu saber quina és la nostra decisió final, el més fidedigne serà que mireu el meu Racetracker! .
Categoria: General
Escrit per: Moderador
En Ferran Latorre ja ha acabat el procés d'aclimatació i està esperant una finestra de bon temps per poder atacar el cim del Makalu. A continuació un envio els nous continguts de l'expedició:

.
Categoria: General
Escrit per: Moderador
Per fi una estona per poder escriure. Ahir vàrem arribar al Camp Base baix (4840 m), i avui hem posat una mica d’ordre, ja que fins fa poques hores, no teníem tot l’equipatge amb nosaltres. Coses de la nova logística. En principi teníem que fer el trekking caminant des de Nun, però la falta de portejadors a la zona i la gran quantitat de neu al pas Shipton, ha precipitat el nostre trasllat fins a Jangri Karka (a dos dies d’aquí) en helicòpter. D’aquí a dos dies arribarem al CB definitiu. En parlaré més endavant.

Perquè en aquest primer escrit, vull parlar del nostre pas per Katmandú. Un any més amb molt poc marge i a corre cuita, però amb la il·lusió de poder explicar la nostra visita a l’orfandat Kailash. Des de fa molts anys que col·laboro amb la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia (MFH), de la qual de fet en sóc patró fundador, honor que comparteixo entre d’altres amb l’Oriol Ribas, el Sebastian Álvaro i l’Edurne Pasaban. Entre moltíssimes accions, tinc apadrinat des de fa gairebé deu anys, un nen en Sonam, orfe de pare. Així que cada any que vaig al Nepal miro de visitar-lo. Quan vàrem començar amb ell, la Marga Sala, la Pilarin Bayés i jo, amb el seu apadrinament, tenia set anys, i ara ja en té disset! Feia dos anys que no el veia, ja que amb el rescat del Dhaula no vaig tenir temps de visitar-lo, i l’ensurt que em vaig dur va ser monumental: he crescut molt!. En Sonam era i continua sent un gran tímid, estudiant mitjà, però es veu que és un gran futbolista. Ja fa uns cinc anys li vaig regalar una samarreta del Barça, que encara conserva, però és clar, li queda petita.

Ferran Latorre amb en Sonam

A la tornada de l’expedició intentaré que algú me’n faci arribar una de nova i li donaré. Però aquest any també he estat fantàstic perquè GAES Solidaria s’ha involucrat amb l’orfandat amb una primera acció. Dels cent nens que hi ha, dos nenes tenien problemes d’audició. Una audiometria realitzada al Nepal, ben estudiada per GAES, va donar amb la solució, així que el regal que els vam portar, des de Barcelona és el de poder escoltar amb decència. Tres audiòfons de GAES, ben reglats, els van tornar el somriure. Un somriure que, després de la pregunta, “hi sents bé”, em quedarà gravat per sempre. A més a més hi va haver caramels i llàpissos per tot els menuts! Mil gràcies doncs a l’Oriol Ribas, fundador de la MFH i a tota la gent que hi col·labora. I aquest cop molt especialment a la Mª José Gassó, que empeny com ningú per GAES Solidaria amb accions precioses per tot el món i a l’Antoni Gassó que fa possible tot això que us explico. Petits miracles, això sobretot, són els que us vull agrair avui, des del peu del Makalu. .
Categoria: General
Escrit per: Moderador
Ahir, Ferran Latorre, va sortir del Camp Base cap al Camp 2 i a les vuit del vespre es posava en marxa cap al cim del Cho Oyu, que ha coronat aquesta matinada, convertint-se en el seu novè vuit mil i el segon d'aquest any després del Lhotse. De moment es troba bé i ja ha arribat al Camp 3 amb la intenció es arribar avui al Camp Base per descansar.

Seguirem informant sobre el descens de Ferran durant el dia d'avui, de moment tenim previst que arribi cap a les 5 de la tarda al Camp Base.
.
Categoria: General
Escrit per: Moderador
Aquest dimecres 25 de setembre, Ferran Latorre ha sortit del camp base i ja ha arribat al camp 2 amb l'intenció de posar-se en marxa cap al cim del Cho Oyu. Ara mateix està descansant i si tot va bé sortirà cap a les 20:00h (hora catalana). Com es tracta d'una ascensió sense oxigen complementari trigarà mínim 10 hores en arribar-hi. De moment es troba bé i el cos li està responent molt bé al procés d'aclimatació que ha fet els darrers dies.

.
Categoria: General
Escrit per: Moderador
Després de l’allau, ha estat dos dies nevant a la “manera monzònica”, és a dir, amb una temperatura suau i ambient humit, sense gaire intensitat, però amb una certa continuïtat. Però aquesta matinada el dia s’ha llevat gèlid i clar, com ho acostuma a fer després de dies de tempesta. En matinades com aquestes, la nova neu i el cel d’un blau metàl•lic ofereixen una definició precisa de tots els relleus. La nitidesa és total.

Així que de seguida la força esperançadora del sol ens ha despertat de la mandra acumulada durant aquest dos dies que la memòria situa d’una manera intemporal i poc precisa.


Ferran Latorre Cho Oyu 20 09 .

» Text complet

Categoria: General
Escrit per: Moderador
Una nova expedició del Ferran Latorre a l'Himàlaia. Està al Cho Oyu, provant d'aconseguir el seu novè vuit mil. Tots els detalls en aquest video:

.
Categoria: General
Escrit per: Moderador
Després de l’èxit aconseguit el passat mes de maig al Lhotse, aquesta setmana Ferran Latorre es dirigeix cap al Nepal amb l’objectiu d’aconseguir el cim del Cho Oyu, la sisena muntanya més alta del món.

Serà la segona vegada que Ferran intenta coronar aquest vuit mil, ja que al 2011 es va quedar a pocs metres del cim degut a una inesperada i forta tempesta de vent.

Aquesta ascebnsió s'emmarca dins el projecte 14x8000, en què Latorre preten coronar els 14 cims de més de 8.000 metres. En cas d'èxit, el Cho Oyu seria el que fa nou.
.

31/05/2013: Tornem a casa!

Categoria: General
Escrit per: Moderador
Avui fa 53 dies que Ferran Latorre es dirigia a l'Himàlaia amb l'objectiu de coronar el cim de la quarta muntanya més alta del planeta, el Lhotse, i sumar d'aquesta manera un nou cim al seu projecte CAT14x8000. Demà dissabte torna a casa amb el repte superat i mil històries per explicar-nos sobre la seva aventura... Anem a rebre'l com es mereix!

Aprofitem per comentar-vos que el 6 de juny s'inaugurà una exposició de fotos del Ferran a la central de Gaes a Barcelona, a l'edifici Joan Gassó, C/Pere IV, 160, Barcelona.

.